Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS

Avui commemorem l’anomenada Nit dels Vidres Trencats. El 7 de novembre de 1938, un jove jueu va atemptar contra un conseller nazi de l’ambaixada alemanya a París. Això va ser el pretext utilitzat pels Nazis per llençar un progrom general a Alemanya i Àustria on van destruir 280 sinagogues, més de 7.000 comerços, assassinaren a 100 persones i en deportaren 30.000 a camps de concentració en una sèrie d’actes ultraviolents i vandàlics, marca dels feixistes nazis. Poc després seguirien una sèrie de mesures legals per expropiar empreses i comerços jueus, fent impossible la vida dels jueus a Alemanya i Àustria. L’objectiu, a part d’apropiar-se de béns i propietats, era que se n’anessin. Però els EUA i la Gran Bretanya es negaren a obrir les fronteres per acollir-los, fet que els fa còmplices del que passà després…

Avui, gairebé un segle després, estem vivint una crisi econòmica nascuda d’una crisi financera als EUA que per la seva gravetat recorda la de 1929. A causa de les mesures d’austeritat que tots coneixem, imposades per la “Troïka” i aplicades brutalment pels nostres governs, que condueixen al desmantellament de l’anomenat Estat de Benestar, la vida quotidiana, amb més atur i desnonaments, esdevé més difícil per als ciutadans corrents, i també té repercussions en la convivència, així com conseqüències polítiques molt preocupants:

L’auge del populisme i de l’extrema dreta a tota Europa, des de Noruega fins a Grècia, passant per França on el Front National podria convertir-se en el primer partit del país. I és que no oblidem que si bé hi ha Nazis que maten amb pistoles, ¡també hi ha mesures i decrets que tenen conseqüències mortíferes! Així és el Capitalisme!

Veiem clarament com la islamofòbia i la persecució i la discriminació s’estenen per tota Europa. A l’Estat espanyol, per exemple, la prohibició de l’assistència sanitària gratuïta per als “sense papers”, a banda de les seves conseqüències sobre la salut pública, és un atemptat contra la dignitat de les persones i una criminalització del col·lectiu. Lampedusa ens recorda també que els refugiats que busquen empara aquí a Europa són víctimes de conflictes en els que l’OTAN i l’Estat espanyol estan o han estat implicats, directa o indirectament, com ara a l’Afganistan o a l’Iraq, i que la solució no és més vigilància de les fronteres sinó canvis en la política europea. Junts recorda que alguns dels morts de Lampedusa eren refugiats palestins a Síria, refugiats per la incapacitat d’Occident d’imposar una solució política justa al seu aliat Israel.

No oblidem mai que el feixisme i el nacional-socialisme són una creació del Capital per pervertir i acabar amb el moviment revolucionari obrer, després de la revolució russa de 1917. Així mateix, el gran Capital alemany va donar el poder als Nazis després de la derrota humiliant de 1918 i de la ferotge repressió de la sublevació espartaquista. A Espanya també la utopia revolucionària va pagar amb sang la seva lluita per un món lliure i igualitari.

No oblidem que a Alemanya els primers a caure van ser els oponents polítics al règim, comunistes, socialistes i anarquistes -molts d’ells de famílies jueves- servint després els jueus de tota Europa com a boc expiatori de la crisi, així com els gitanos, eslaus, homosexuals i malalts mentals que no encaixaven en el nou ordre ari.

Avui dia és evident que els/les estrangers/es pobres i les persones immigrants són identificades com a culpables de tots els mals, en particular quan són musulmanes i de pell fosca, i que són els bocs expiatoris d’aquesta societat europea conservadora, com ho foren els i les jueves de llavors.

També denunciem que la població palestina és la que segueix pagant injustament pel genocidi jueu a Europa, aprofitant-se Israel i els estaments sionistes d’aquesta culpabilitat alemanya i europea per imposar un estat d’apartheid a la Palestina històrica i continuar colonitzant-la.

Per això per a Junts Associació Catalana de Jueus i Palestins, la lluita ha de ser contra totes les formes de discriminació i racisme, vinguin d’on vinguin, inclòs el de l’Estat d’Israel, però també contra un sistema desbocat que amenaça no sols les conquestes socials o l’equilibri del planeta, sinó els recursos de vida i la dignitat de les persones. No ens deixem manipular, no ens deixem dividir. Drets iguals per a tothom!

FEIXISME, MAI MÉS PER A NINGÚ!

Benvolguda Sra. Vila:

Sense sorpresa, enguany la nostra entitat tampoc ha estat convidada a participar en el II Seminari Internacional sobre Antisemitisme a Catalunya, organitzat pel Departament de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona. De fet, ni vostè mateixa ni ningú del Departament es va a molestar a contestar la nostra carta de l’any passat, en què expressàvem el nostre punt de vista crític amb el contingut d’aquest seminari.

No discutíem l’existència o no de fenòmens d’antisemitisme o judeofobia a Catalunya (llegir la carta aquí), sinó sobre el fet que el govern israelià brandeix sistemàticament aquests fenòmens per atribuir-se el paper de defensor dels jueus al món sencer – quan, malauradament, és la política d’aquest govern, agressiva i hostil vers el poble palestí, embolcallada en aquesta bandera, la que atia la confusió i l’odi vers els jueus dins i fora d’Israel!!

Per això, creiem que perden vostès l’oportunitat de conèixer un altre punt de vista sobre la qüestió. Un punt de vista, com a poc, tan jueu i legítim com el dels representants de les comunitats religioses convidades al seminari i a l’acte posterior, commemoratiu de la tràgica “Nit dels cristalls trencats”.

Han de saber que les institucions jueves a Catalunya no tenen ni molt menys el monopoli de la representació del món jueu – tot i que, això sí, gaudeixen del suport de l’ambaixada d’Israel. Hi ha nombroses persones jueves que no es reconeixen en aquestes institucions, perquè no són religioses, no són sionistes o, senzillament, no s’identifiquen amb l’expansionisme israelià i els sofriments que comporta per als pobles del Pròxim Orient.

Ens indigna, per exemple, que l’ambaixada d’Israel, convidada a la inauguració de la ruta dels Pirineus, pretengui apropiar-se la memòria històrica dels nombrosos jueus antifeixistes – la majoria dels quals pertanyia a tradicions democràtiques i progressistes allunyades del sionisme i fins i tot contràries a la colonització de Palestina – que vingueren a lluitar per la República. O, com deien les seves proclames, “Per la vostra llibertat i la nostra”. Creiem ser fidels al seu llegat dient que cal rebutjar totes les formes de racisme i de discriminació, vinguin d’allà on vinguin. No podem admetre que s’invoqui la memòria d’aquells màrtirs com un aval d’injustícies presents.

Avui s’estan produint fets alarmants a tot Europa, propiciats per la greu crisi que estem patint i per unes polítiques d’austeritat que agreugen les desigualtats i sembren la por entre la població. Així, veiem ressorgir la xenofòbia i el racisme, expressats obertament i amb violència per grups i partits d’extrema dreta. Però, detectem igualment missatges institucionals de discriminació i menyspreu de “l’altre” a través de mesures com la que va prendre el govern espanyol amb la supressió de la targeta sanitària als “sense papers”, a través de la política de França envers el poble romaní o a través dels fets dramàtics de Lampedusa. Als anys trenta, milers de jueus que tractaven de fugir de la persecució nazi es trobaven amb les fronteres tancades dels grans estats democràtics. Avui, homes, dones i infants que busquen refugi a Europa, sovint musulmans i de pell fosca, que fugen de la pobresa o de conflictes armats en què l’OTAN o el mateix Estat espanyol han jugat un paper directe o indirecte – com a l’Afganistan, a l’Iraq, a Líbia o Mali… – moren a milers davant les nostres costes.

Ara com ara, no veiem que la vida jueva perilli enlloc d’Europa: ni a casa nostra, ni a l’Estat espanyol. Al contrari, sembla que es desenvolupi amb normalitat i amb l’ajuda generosa de les institucions del país. Per contra, observem amb dolor i inquietud com s’estenen la discriminació i la sospita, que recorden les que patiren les poblacions jueves d’Europa durant les primeres dècades del segle XX, contra els nostres germans i germanes musulmanes.

Per això, instem el Departament de Drets Civils a considerar seriosament l’organització d’un seminari sobre els arrels, causes i conseqüències de la discriminació envers els estrangers pobres, els immigrants i els musulmans, i sobre els remeis a posar per canviar aquesta perillosa tendència dins la nostra societat, seminari en el que estem disposats a col·laborar amb molt de gust.

Atentament,

Laurent Cohen

Copresident de Junts, Associació Catalana de Jueus i Palestins

http://www.acjp.cat

Amb el suport de:

Dones x Dones (per la Pau)

ACP Associació Catalana per la Pau

ACSUR

NOVA

NOVACT

Rumbo a Gaza

BDS Catalunya

Comunitat Palestina de Catalunya

Servei Civil Internacional de Catalunya

Setanta anys després de l’aixecament del gueto de Varsòvia el 19 d’abril de 1943, molta gent continua plantejant-se la pregunta: com és possible que els jueus no van oferir una resistència més generalitzada i més aviat al seu anorreament sistemàtic pels nazis?
De fet, aquesta és precisament la pregunta que es van fer diverses persones jueves durant el procés mateix. L’octubre de 1942, després que els alemanys s’havien emportat tres-cents mil jueus de Varsòvia cap a la mort de forma ordenada -i pràcticament sense problemes tenint en compte l’envergadura de l’operació-, Emmanuel Ringelblum, l’encarregat de documentar la vida (i la mort) al gueto, es turmentava amb aquest dubte: “Hauríem d’haver sortit corrents al carrer, haver calat foc a tot, haver enderrocat els murs i haver-nos escapat a l’Altre Costat. Els alemanys haurien pres la seva revenja. Hauria costat desenes de milers de vides, però no pas 300.000…. Per què no vam resistir quan van començar a traslladar 300.000 jueus de Varsòvia? Per què ens vam deixar ser duts com anyells a matar?”
Aquesta frase bíblica, “com anyells duts a matar”, del salm 44, ressona com un leitmotiv a les reflexions anguniosos de no pocs jueus llavors i posteriorment.
Abans d’examinar aquest interrogant, però, convé introduir-hi un matís, ja que la premissa no és del tot exacta. Tant abans com després d’aquesta revolta, sense dubte la més transcendent, es van produir diversos actes de resistència col·lectiva, fins i tot armada, a altres guetos i també dins alguns dels campaments d’exterminació.
Cal mencionar, també, els grups que van unir-se als partisans que lluitaven en els territoris ocupats pels alemanys, així com altres formes de rebel·lió més passives o individuals, com ara les fugides del gueto, les escapades dels trens que transportaven els jueus a les cambres de gas, o els intents de fer-se passar per aris o d’amagar-se entre la societat fora dels guetos.
A més, si retrocedim una mica més en el temps, veurem com ja des del final del segle dinou moltes persones jueves es van implicar de ple en el combat contra l’ascens de l’antisemitisme, del feixisme i del nazisme a diferents països d’Europa, o que els jueus van constituir fins a un 25 per cent de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, considerada l’última oportunitat de parar el feixisme, encara que en la majoria dels casos no hi van participar en tant que jueus, sinó com a membres d’organitzacions laics que defensaven valors universals de democràcia, igualtat i socialisme.
Tot això no obstant, si ens centrem en Polònia, on els nazis van liquidar gairebé tota la població jueva de més de tres milions, la pregunta reté bona part del seu sentit.

Els perquès de la “no-resistència”

Evidentment no hi ha una resposta senzilla. Una de les explicacions més freqüents invoca una combinació d’engany i autoengany. Els nazis van fer tots els possibles per amagar les seves intencions, sembrant falses esperances, introduint divisions entre la població (se salvaran les persones productives), prometent reassentaments amb noves oportunitats i arribant a organitzar l’enviament de postals i cartes de jueus contant les meravelles de les seves noves destinacions. Davant d’això, es feia de mal creure l’enormitat d’allò que relataven les publicacions clandestines dins els guetos basant-se en testimonis d’escapats dels campaments o d’informacions proporcionades per la resistència polonesa. “Això no pot passar aquí”.
Un altre element important és l’aïllament, no solament l’aïllament relatiu dels jueus dins la societat abans de l’ocupació seguit de la separació física total amb la implantació dels guetos, sinó el fet de no comptar amb cap referent o suport externs, com ara un govern a l’exili o poder exterior.
Dins el gueto, la policia jueva exercia un fort control i executava les ordres dels alemanys, transmeses a través del Judenrat o Consell Jueu, esperonada per ofertes d’immunitat o sota pena de càstigs per incompliment. Els alemanys tampoc no se n’estaven de fer servir amenaces esfereïdores alternades amb els escarments més brutals, unes vegades selectius, altres totalment arbitraris.
Algunes explicacions cerquen raons més de fons i parlen d’una tradició d’adaptació, d’evitar “provocacions”, de minimitzar els danys. Al gueto, aquesta actitud era encarnada pel Judenrat, “compost precisament per aquells elements de la comunitat que s’ho havia apostat tot a la cooperació completa amb l’administració alemanya” (Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews, Holmes & Meier, Nova York, 1985).

Canvi de mentalitat

Va ser una part de la gent jove els qui van rompre amb aquesta “tradició”. “Per als laics moderns la tradició jueva de martiri, kiddush ha-shem [literalment, santificació del nom (de déu)], era la representació paradigmàtica del destí de la Diàspora contra el qual es rebel·lien” (Lucy S. Dawidowicz, The War against the Jews 1933-45, Penguin Books, Londres, 1990).
Al començament, bona part de la població del gueto considerava aquest jovent irresponsable i el contemplava amb escepticisme o por. Tanmateix, a mesura que l’Organització Jueva de Combat (ŻOB), formada per diferents grups polítics d’esquerres, tant sionistes com antisionistes, anava eliminant alguns dels policies i col·laboracionistes més odiats, aquesta va anar adquirint prestigi i suport, tot traient-los al Judenrat, fins que el president d’aquest va haver de confessar als alemanys: “No tinc cap poder al gueto. Una altra autoritat regeix aquí”.
Així la ŻOB va poder preparar-se per l’enfrontament final, proveint-se, amb gran dificultat, d’algunes armes, i va poder igualment convèncer milers de persones que construïssin refugis subterranis que els oferissin alguna protecció a elles també. (Notem de passada, amb Raul Hilberg (op. cit.), que una situació tan extrema com aquesta no havia esborrat les diferències de classe, ja que “els jueus benestants van gaudir de refugis notablement més luxosos que els dels pobres”).
Cal recordar que en aquell moment el 85% dels jueus que hi havia hagut al gueto ja eren morts -uns tres-cents mil als camps d’extermini, la resta al gueto, de gana, de malalties contagioses o afusellats- i que dels setanta mil que hi quedaven, la meitat s’havien registrat amb les autoritats, mentre que l’altra meitat s’havien passat a la clandestinitat.

L’acte final

Quan els nazis van entrar al gueto el 19 d’abril de 1943 per començar a deportar aquest 15% restant, es van topar amb els grups armats que els esperaven i es van haver de replegar. Naturalment, malgrat la sorpresa inicial, no van trigar gaire a tornar i es van dedicar a la seva tasca de liquidació sense miraments. Van interrompre el subministrament d’aigua, gas i electricitat, van calar foc a tots els edificis i van introduir fum a la xarxa subterrània de refugis i clavegueram.
Quan l’operació es va acabar el 16 de maig, uns 56 mil jueus s’havien rendit, uns quants milers havien mort cremats als incendis o enterrats per la runa dels edificis ensorrats, i uns cinc o sis mil s’havien escapat (dels quals la majoria, però, van ser capturats després). Uns setanta membres de la ŻOB, incloent-hi Marek Edelman, un dels seus líders (de qui tornarem a parlar més endavant), van sobreviure i van poder sortir del gueto a través de les clavegueres per participar, l’any següent, a la insurrecció de Varsòvia juntament amb l’exèrcit de resistència polonès.
Per la seva banda, segons l’informe de Jürgen Stroop, qui es va encarregar de l´última fase de l’operació, els alemanys (i les tropes d’altres nacionalitats que participaven amb ells) van sofrir 16 morts i 85 ferits. El gueto va quedar totalment arrasat.
Com es pot avaluar aquest desafiament, contundent si bé tardà?

El significat de l’aixecament: ¿una gesta purament nacionalista…

“Pel que fa al desenvolupament posterior del procés de destrucció, aquest encontre no va tenir cap conseqüència. Dins la història jueva, però, la batalla representa literalment una revolució, car després de dos mil anys d’una política de submissió la roda es va girar i els jueus tornaven a emprar la força”. Així és com el va interpretar Raul Hilberg, l’historiador més destacat de l’holocaust.
Els jueus empraven la força… amb tota legitimitat. Des de llavors, ningú no ha posat en dubte la seva justificació. Ara bé, sí cal qüestionar si d’aquesta legitimitat se’n pot derivar una altra, la que proposa, per exemple, Yisrael Guttman. Segons aquest antic historiador principal i actual assessor acadèmic de Yad Vashem, el centre israelià dedicat a l’Holocaust que “salvaguarda la memòria del passat i transmet el seu significat per a generacions futures”, “la revolta del gueto de Varsòvia… es va convertir en un símbol per a aquells que van lluitar per la independència d’Israel”. O, en paraules de Dina Porat, l’actual historiadora principal de Yad Veshem “una font d’orgull per als supervivents i per a tota la nació jueva”.
Abba Eban, exviceprimer ministre d’Israel, és un altre que ha volgut apropiar-se aquesta gesta en benefici del projecte sionista: “La força més positiva que va sorgir de les cendres de l’Holocaust va ser el ‘nou jueu’… L’exemple més destacat d’aquesta nova actitud jueva va ser l’aixecament del Gueto de Varsòvia… El lloc on el ‘nou jueu’ sorgia més clarament era a Palestina… la primera força jueu combatent a la Terra Santa des de feia gairebé 1800 anys”. (Heritage, Civilisation and the Jews, Channel 4 Books, Londres, 1984).

… o internacionalista i universal?

Com afirma Idith Zertal (Israel’s Holocaust and the Politics of Nationhood, Cambridge University Press, 2005) “nacionalitzar les revoltes del gueto va ser una manera de nacionalitzar la narrativa i treure’n tots els elements contradictoris, no-sionistes…. El fet que les organitzacions paraigua implicades en la rebel·lió incloïen tots els partits polítics va ser minimitzat o ocultat”.
L’Enciclopèdia de l’Holocaust, editada per Guttman, amb prou feines menciona Marek Edelman, malgrat el seu paper capdavanter en l’aixecament. El seu llibre sobre aquest episodi excepcional, l’únic escrit per un dels protagonistes i publicat a Polònia el 1945, no va aparèixer a Israel fins el 2001. Potser perquè Edelman era membre del Bund, partit socialista que havia criticat fortament la política d’emigració a Palestina preconitzada pels sionistes, en part per la seva incòmode similitud amb l’emigració massiva (a qualsevol destinació) proposada com a solució al “problema jueu” pel règim polonès, molt hostil als jueus.
És cert que la majoria dels partits integrats en la ŻOB eren sionistes (més o menys d’esquerra) i que el seu comandant en cap, Mordecai Anielewicz, de només 24 anys, pertanyia a HaShomer HaTzair (Jove Guàrdia), un partit sionista-socialista. No obstant això, es distingien dels components de la Unió Militar Jueva (ŻZW), fonamentalment partits sionistes de dretes, alguns dels quals eren, pel cap baix, feixistitzants. La ŻZW, estrictament nacionalista, es va mantenir al marge de la ŻOB, que concebia la seva lluita dins el marc d’una lluita més àmplia contra el nazisme, en comú amb altres.
Així, la famosa proclamació emesa per la ŻOB el 23 d’abril de 1943, adreçada, per damunt els murs del gueto, als “polonesos, ciutadans, lluitadors per la llibertat”, rebutja emfàticament la particularitat de la seva lluita: “S’està lliurant una batalla per la vostra llibertat tant com per la nostra. Per l’honor i la dignitat humans, cívics i nacionals, tant nostres com vostres”.

La legitimitat d’una altra resistència

Però si la revolta del gueto de Varsòvia contra la política exterminadora de Hitler i els nazis no pot justificar de cap manera la política de l’Estat d’Israel contra els palestins, tal vegada sí pot proporcionar una comparació vàlida que justificaria la resistència palestina contra la seva opressió i l’ocupació de les seves terres per part d’aquest Estat.
No cal dir que no es tracta aquí d’intentar establir una equivalència entre l’Holocaust i el Nakba. L’exterminació sistemàtica de sis milions de persones per la seva classificació com a raça inferior -un vertader genocidi- és d’un ordre de magnitud i d’abominació que admet poques comparacions. Amb tot i això, la neteja ètnica, els càstigs col·lectius, l’opressió i la persecució igualment metòdiques practicades per l’Estat israelià (o el seu antecessor) són fets que, si els apliquéssim els mateixos criteris, legitimarien abastament una resistència palestina, no pas contra “els jueus”, sinó contra un Estat que pretén, fal·laçment, parlar i actuar en nom “dels jueus”.
I és així que ho va veure Marek Edelman. L’any 2002, tot presentant-se com a “antic Sots-Comandant de l’Organització Militar Jueva a Polònia, una de les capdavanteres de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia”, va adreçar una carta a “tots els dirigents de les organitzacions militars, paramilitars i guerrilleres palestines”. És a dir, tractant-los d’aquesta manera “de tu a tu”, reconeixia implícitament la legitimitat de llur lluita. El fet que en aquesta carta “es permet la llibertat” de criticar, amb gran respecte, algunes accions d’aquesta resistència (concretament els atacs suïcides contra la població civil), no fa sinó reforçar aquest reconeixement.
Cardiòleg de professió, va establir contacte amb Mustafa Barghouti, director de la Unió Palestina de Comitès d’Ajuda Mèdica, i va donar suport a Marwan Barghouti, un dels líders de les dues intifades, condemnat a cinc penes de cadena perpètua en un judici farsa.
A diferència d’alguns dels supervivents de la ŻOB que van fundar el quibuts Lohamé ha-Guetot, els Combatents del Gueto, Edelman va romandre tota la vida a Polònia, tot mantenint una actitud crítica i independent. En ocasió del 45 aniversari de l’aixecament, es va negar a participar a la commemoració oficial al costat de les autoritats estalinistes de Polònia i dels dignataris sionistes vinguts d’Israel, estimant-se més d’assistir a una cerimònia alternativa en honor a dos dirigents bundistes assassinats per ordre d’Stalin durant la guerra.
Com va sentenciar: “Ser jueu vol dir estar sempre amb els oprimits i mai amb els opressors”.

Brian Anglo (membre de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins, acjp.cat)

“Israel és l’estat menys acreditat per recolzar la independència de cap poble; car, com tothom sap, és l’únic estat del món que ocupa militarment un territori que no és seu i reprimeix els seus habitants, els palestins.”
Salah Jamal, historiador i metge palestí. Establert a Catalunya des de 1969

“Un poble que vol ser lliure s’ha d’inspirar en models democràtics, allunyats de pràctiques colonialistes i d’apartheid com les que es donen sota l’Estat d’Israel.”
Sylviane Dahan Sellem, militant feminista i anticolonialista jueva, Vocal de Dones de la FAVB. Establerta a Catalunya des de 1978.

El dret a la lliure determinació dels pobles està recollit en la Carta de Nacions Unides com a dret inalienable dels pobles i per tant, Junts, Associació Catalana de Jueus i Palestins, se suma a la voluntat i al desig del poble de Catalunya de comptar amb les seves pròpies institucions.

No obstant això, crida poderosament l’atenció que un col·lectiu com assemblea.cat es dirigeixi a l’Estat d’Israel per demanar suport, quan és sabut per tota persona mínimament informada que el poble que pateix des de fa més de 60 anys l’expulsió del seu territori, l’alienació i humiliació de la seva gent és el poble palestí, i precisament a mans de l’Estat d’Israel. És al poble palestí i a les seves aspiracions a qui Catalunya hauria de donar suport, en lloc d’identificar-se amb l’estat opressor israelià.

Aquesta situació no és nova, i de fet, part del nacionalisme català històric s’ha identificat, des dels seus principis, amb el sionisme, una ideologia nacionalista l’objectiu de la qual fou crear un Estat dels jueus i per als jueus, en l’anomenada Terra Santa, és a dir en el territori de la Palestina històrica, a principis del segle XX domini de l’Imperi Otomà. La premissa que es tractava d’un territori buit d’habitants, defensada per Israel  Zangwill (“una terra sense poble per a un poble sense terra”) era falsa: Palestina sempre ha estat poblada per diferents grups ètnics i religiosos (inclosos els jueus) fins al segle XX. L’altra premissa, la d’un retorn a Sió, terra promesa per Yavhè al seu poble – el jueu – pertany a l’àmbit religiós, i no al de la història objectiva, per la qual cosa no té validesa en la nostra opinió. I a qui pensa que els jueus han patit grans persecucions i que mereixen tenir un país, hem d’explicar que qui governa Israel no té res a veure amb les víctimes del genocidi nazi, que va tenir lloc a Europa en el decurs del segle passat… i que el poble palestí no te perquè pagar amb els seus drets els deutes històrics d’Europa.

El que sí està documentat és que, des de finals del segle XIX, el sionisme va tenir com a objectiu primer establir assentaments a Palestina, ja sigui mitjançant la compra de terres i, a partir de 1947, per la força militar – és a dir mitjançant la neteja ètnica – fins a crear un Estat jueu, amb una clara majoria jueva, excloent els que no ho fossin i provocant així la fugida de 700 a 800.000 persones l’any 1948, els descendents de les quals representen avui més de 5 milions de persones, val a dir la població refugiada més gran del món.

La situació de la població palestina, tant als Territoris Ocupats per Israel a Cisjordània com a Gaza, és dramàtica. Pateix una fragmentació del seu territori – suposadament sota el control de l’Autoritat Palestina, però en realitat subjecta a l’arbitrarietat de l’exèrcit israelià – que ha conduït a la destrucció de la seva vida econòmica, cultural, social i política, compensada exclusivament per la voluntat del seu poble de mantenir la seva dignitat i un esperit de resistència admirable, així com per la solidaritat internacional. En el cas de Gaza, es tracta d’una presó a cel obert d’un milió i mig d’habitants, sotmesa a un embargament il·legal per part d’Israel, per no parlar dels múltiples càstigs militars que ha patit, simplement perquè el dret del poble a decidir dels seus dirigents, és a dir el resultat de les primeres eleccions democràtiques realitzades al país, no va ser del grat d’Israel i de les potències occidentals que hi donen suport incondicionalment. De fet, els diputats del parlament palestí, membres de Hamàs, elegits lliurement a Cisjordània i a Jerusalem Est, també es troben empresonats i no poden exercir el seu mandat polític.

Les comparacions en política són difícils, però crida poderosament l’atenció que, en el procés en què es troba Catalunya per aconseguir l’autogovern, els que pretenen situar-se a l’avantguarda d’aquest procés, ignorin aquesta realitat i, a més a més, considerin oportú demanar ajuda a un Estat, el d’Israel, que declara ser l’única democràcia de la regió, però que tracta una part dels ciutadans de l’Estat com a ciutadans de segona per ser d’origen palestí, és a dir per pertànyer a la població autòctona del territori, i a aquells que viuen en els Territoris Ocupats d’una manera que recorda la condició dels pobles indígenes dels EUA, sotmesos a l’arbitrarietat de les forces armades i a la violència dels colons jueus. De fet, han de saber que la colonització avança, malgrat totes les resolucions de l’ONU i que Israel segueix sense respectar el dret internacional.

Per totes aquestes raons, entre d’altres, ens sembla que la solidaritat del poble català ha d’anar dirigida, sense cap dubte, al poble palestí en la seva lluita d’alliberament nacional, i no pas a un Estat opressor, el d’Israel, que representa el pitjor en matèria de racisme, arbitrarietat i suport a les forces més reaccionàries a nivell mundial.

Aquesta tarda (19 de desembre) participem de la taula rodona sobre Palestina que se celebra a la Biblioteca de Sant Adrià (pl. Guillermo Vidaña) a les 19h.

És cert que a vegades la paraula boicot fa por.

El Boicot a Israel pot semblar una mesura radical, però la realitat per a la població palestina dels Territoris Palestins Ocupats és insuportable i cruel, amb les seves diferències i els seus punts en comú, ja bé sigui a Gaza -que continua patint un bloqueig il·legal-, a Jerusalem, a Cisjordània, que pateix una asfíxia de la seva economia i la fragmentació i conquesta contínua del seu territori, a Galilea, als camps de refugiats o a l’exili. D’altra banda, la inacció i complicitat de la Unió Europea (UE) i dels Estats Units (EUA) fan necessaris una crida a la societat civil organitzada i al gran públic -que pot exercir el seu dret a consumir o no- perquè Israel compleixi amb la legalitat internacional. D’aquesta manera podrem donar els passos necessaris cap a una solució del conflicte.

¿Com és que alguns jueus donen suport al BDS?

Tant JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, d’àmbit català, com IJAN, la Xarxa Internacional Jueva Antisionista, a nivell de l’Estat espanyol i internacional, donen ple suport a la campanya. Principalment perquè tant els palestins i palestines , com els jueus i jueves membres de ambdues organitzacions, compartim una mateixa lectura del “conflicte”. Per definir-lo direm que:

 No es tracta d’un conflicte ètnic.

Com explica Schlomo Sand al seu llibre ¿Qui va inventar el poble jueu? aquest no existeix i mai va existir com a tal, sinó que és i fou part de diverses nacions a la Mediterrània i Europa, entre d’altres. Els jueus d’avui són els descendents d’aquells que antigament practicaven la religió jueva, el judaisme. A data d’avui, hi ha jueus catalans, espanyols, iranians, argentins i israelians… Però també hi ha jueus pobres i rics… laics i religiosos, ja que la religió que va ser el seu referent comú ha deixat de ser-ho, a vegades substituïda pel sionisme o per una simple adhesió a l’Estat d’Israel, o a un vincle a la memòria històrica o familiar.

 No és un conflicte religiós

Ni un conflicte bíblic entre dos pobles germans, i que consti que per a nosaltres la Bíblia no és un llibre d’història.

Jueus, musulmans i també cristians van viure en pau durant segles a la Palestina històrica i a l’Orient Mitjà i compartiren una mateixa cultura, amb matisos diferents. Aquesta convivència es va anar degradant durant el segle XX i va culminar en ruptura amb el pla de partició de l’ONU i posterior proclamació de l’Estat d’Israel.

No és un conflicte entre dues parts iguals, ja que molt clarament existeix una part dominant, una ocupant i una altra ocupada.

En canvi, Sí que és un conflicte polític i, per tant, té solució política.

L’Estat d’Israel es va crear a través d’una conquesta militar al 1948 amb la consegüent expulsió de 600.000 palestins i una política de terror i neteja ètnica que Ilan Pappe, historiador israelià, ha documentat en la seva obra La limpieza étnica de Palestina.

Es tracta d’un conflicte per la terra que es tradueix en una conquesta territorial contínua per part d’Israel, que dia a dia segueix ocupant noves terres, utilitzant per a tal finalitat als colons i al mur. Aquesta conquesta de la terra es gestiona a través d’organismes com el Fons Nacional Jueu, la missió del qual és assegurar-se que les terres mai deixaran de ser en mans jueves. De fet, Israel continua sense fixar la seva frontera oriental.

Sí és un conflicte d’origen colonial (i aquest és un punt fonamental que ens diferencia de cert pacifisme israelià).

Des del seu inici, el sionisme va proposar l’Imperi Britànic -la potència colonial dominant llavors- estar al seu servei a l’Orient Mitjà, per tal d’impedir la unió de la nació àrab un cop havia caigut l’Imperi Otomà. D’aquesta forma, els britànics i, per extensió, els occidentals s’assegurarien tenir control sobre els recursos naturals de la zona -el gas i el petroli- així com “acabar” amb la qüestió jueva a Europa. Israel ha continuat la mateixa política amb els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial.(Per això som antisionistes, per anticolonialistes i antiimperialistes).

També perquè el sionisme és una ideologia racista i excloent que contribueix al fonament de l’Estat d’Israel. O dit d’una altra manera, garanteix la dominació d’un poble “elegit”, el jueu, sobre els demés -una interpretació nacionalista-religiosa- i aquesta dominació es tradueix en una estructura d’estat i un arsenal jurídic de discriminació institucional que permet identificar el sistema com a un de SEGREGACIÓ/SEPARACIÓ, o dit d’una altra manera, APARTHEID en llengua afrikaner. El sistema també constitueix una jerarquia ètnico-cultural entre els propis jueus, amb els jueus europeus blancs a dalt de la piràmide i els orientals i africans a baix. Els indígenes palestins en queden exclosos.

A més, aquesta guerra permanent ha conduït a una militarització de la societat israeliana i a la creació d’un complex industrial militar que exporta les seves tècniques i la seva tecnologia de seguretat al món sencer, posant en perill l’estabilitat de la regió.

¿Per què és important que participem a la campanya BDS?

Perquè Israel pretén, per veu dels seus dirigents, representar i parlar en nom de tots els jueus del món, no només dels jueus israelians. A més a més, pretén ser un Estat jueu, excloent a tots els ciutadans que no ho són. Però nosaltres, com a ciutadans europeus, jueus o d’origen jueu, no els escollim i, per tant, no acceptem que parlin en el nostre nom. No els reconeixem cap legitimitat.

Perquè Israel diu ser un lloc segur per als jueus del món quan, en realitat, és la seva política la que està creant manifestacions de judeofòbia, tant a les banlieues franceses com al món àrabo-musulmà i al món no occidental que veu com s’aplica una doble moral per part dels EUA i Europa en el cas d’Israel i la impunitat de què gaudeix.

En realitat, Israel agita la por entre els jueus europeus perquè emigrin a Israel, però la majoria dels jueus prefereixen viure als seus respectius països i als EUA. Se senten cada cop més veus crítiques cap a la política israeliana d’apartheid, així com una menor identificació i recaptació, cosa que preocupa al moviment sionista mundial. Fins i tot el suport incondicional dels EUA cap a Israel podria tenir data de caducitat.

Perquè per desqualificar el moviment de solidaritat amb Palestina i criminalitzar la campanya BDS Israel agita la bandera de l’antisemitisme, com ha fet a França. És a dir, vol que s’identifiqui qualsevol crítica cap a l’Estat d’Israel amb antisemitisme, fins i tot, ha arribat a afirmar que l’antisionisme és antisemitisme, quan les dues coses són clarament diferents: l’antisemitisme és una política activa de discriminació i persecució dels jueus que es va donar per raons religioses, primer, i polítiques, després, amb l’extrema dreta i el nazisme com a principals exponents. És una política contra les persones, contra el col·lectiu abans esmentat i ho fou també contra una idea que molts jueus van defensar activament: el socialisme. Mentre que el sionisme és una idea nascuda a Europa com a reacció a l’antisemitisme a finals del segle XIX, que es tradueix en un projecte de colonització d’un territori: la Palestina històrica, ja ocupada per un poble, el palestí. Ser antisionista és qüestionar la legitimitat d’aquesta idea i del projecte que sustenta l’Estat d’Israel; no és en cap cas ser antisemita o anar contra els jueus, ja que alguns d’ells també són antisionistes, mentre que alguns sionistes no ho són de jueus.

La lliçó que en traiem de la persecució nazi és la lluita i la resistència contra totes les formes de racisme i discriminació, així com la solidaritat amb els pobles oprimits, i no el suport fins les últimes conseqüències d’un Estat, Israel, que té la discriminació en els seus fonaments.

Avui dia, crida poderosament l’atenció el fet que els antisemites històrics, és a dir, l’extrema dreta europea i americana, manifestin explícitament el seu suport a Israel -sigui per veu d’Aznar o Berlusconi a l’Europa occidental, a l’Europa de l’Est, o a través dels evangelistes i neoconservadors nord-americans- en comunió contra l’Islam o contra els immigrants… També aquí a Catalunya el sionisme es beneficia de suports polítics de sionistes no jueus i de sectors del catalanisme que simpatitzen amb Israel…

És per totes aquestes raons que els palestins i palestines, els jueus i jueves d’ IJAN i JUNTS apel·len al suport en favor de la campanya BDS. Aquesta campanya no ataca les persones, ans al contrari, és un mitjà no violent mitjançant el qual la societat civil i els ciutadans poden expressar la seva repulsa cap a un estat opressor i racista, els fonaments del qual no són democràtics i, En definitiva, és una forma de manifestar la solidaritat amb la població palestina que permetrà sentar les bases d’una convivència en Llibertat, Igualtat i Justícia.

8, de novembre de 2012

Junts, Associació Catalana de Jueus i Palestins

www.acjp.cat

IJAN, Red Internacional Judía Antisionista

www.judiosantisionistas.org

Arrel de la realització del I Seminari Internacional sobre Antisemitisme a Catalunya, al que l’associació JUNTS no ha estat convidada, li fem arribar la següent carta a la Regidora de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, Francina Vila Valls.

—

Francina Vila i Valls
Regidora de Dona i Drets Civils
Ajuntament de Barcelona

Barcelona, 8 de novembre de 2012

Benvolguda Sra. Vila:

De part de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, volem transmetre-li la nostra sorpresa en no haver estat convidats a participar i intervenir al I Seminari Internacional sobre Antisemitisme a Catalunya, el programa del qual ens ha arribat indirectament.

En efecte, la nostra associació, nascuda durant els bombardeigs sobre Gaza l’any 2009 per part d’Israel, pretén ésser un instrument de divulgació sobre el conflicte per a la societat catalana i té en els seus fonaments, no només la lluita contra la judeofòbia, sinó també contra totes les formes de racisme i discriminació així com el reconeixement universal dels drets humans. A més, estant composta per jeus i palestins a parts iguals, dóna un exemple que la pau i la convivència són possibles entre ambdós amb la condició d’examinar l’arrel del conflicte amb rigor i honestedat.

Tanmateix, la nostra sorpresa no es limita al fet de no haver estat convidats a aquest seminari “científic”, sinó en examinar el seu contingut, conèixer les persones que hi intervindran i comprovar que té un marcat biaix pro-sionista i pro-israelià, de tots coneguts. També ens sorprèn que en cap moment s’hagi convidat als qui podrien contribuir a apaivagar o explicar les raons i arrels d’un conflicte -el palestí-israelià-, que a data d’avui, no només és el major causant d’inestabilitat a la regió sinó que, a més, i al nostre entendre, és el que permet comprendre les manifestacions anti-israelianes i/o de judeofòbia que s’han donat, per exemple, a França i en cap cas a Catalunya.

És sabut que l’Estat d’Israel no només ocupa militarment el 80% de la Palestina històrica, sinó que continua volent conquerir territori a través d’un mur il·legal i de la manipulació dels seus colons fanàtics, quan no directament mitjançant el seu exèrcit. Continua mantenint un setge il·legal sobre Gaza, asfixiant la seva economia i a la seva població, amb un absolut menyspreu a la vida i als drets humans. I a l’interior de les seves pròpies fronteres manté a la població palestina en condicions d’inferioritat social, econòmica i política. Tot això amb la intenció de construir un estat exclusivament jueu -discriminant a aquells que no ho són- que, a més, pretén representar i parlar en nom de tots els jueus del món sense cap legitimitat democràtica.

Aquesta identificació d’allò “jueu” amb Israel és el que provoca manifestacions de judeofòbia i antisemitisme, que per descomptat condemnem, ja que, legítimament, les poblacions àrabs, musulmanes i del tercer món així com els joves nascuts de la immigració a casa nostra veuen amb indignació com s’aplica una política de doble moral amb Israel i com aquest estat gaudeix de la més completa impunitat, havent incomplert sistemàticament totes les resolucions de l’ONU des del principi del conflicte.

Tanmateix, existeixen cada cop més jueus a Europa i als Estats Units que qüestionen el que es diu i es fa en el seu nom, així com la ideologia que constitueix la base d’aquesta acció discriminatòria: el sionisme, que en cap cas es pot identificar amb el judaisme. Nosaltres també ens neguem a caure en la trampa que vol identificar qualsevol crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme i la judeofòbia, que és l’objecte inconfés d’aquest “seminari”, com ho demostra el títol de l’última ponència del Sr. Wistrich: Línies paral·leles: antisemitisme i antisionisme al món contemporani.

Nosaltres, al contrari, reivindiquem el dret a criticar una política feta de discriminació i racisme cap a la població original de Palestina. Estem convençuts que la millor manera d’acabar amb la judeofòbia al món és fent justícia al poble palestí a la seva terra.

Restem a la seva disposició per a qualsevol consulta o dubte que vulgui fer-nos arribar.