Dissabte 29, JUNTS va participar en la taula  “Lluites i solidaritats per Palestina” del Fòrum Social Català.

Aquí us deixem, primer,  les paraules que l’Omar va dir sobre els objectius de l’associació i, després, les que va dir la Sylviane sobre la memòria jueva.

—

Parlaré perquè per mi és important aquesta associació. Som una associació per als drets humans, defensora de la Pau, però no ens considerem neutres davant aquest conflicte/ocupació, perquè, sota el nostre punt de vista, hi ha hagut una injustícia, i en el moment actual una de les parts clarament sotmet a l’altre.

Però perquè nosaltres, palestins i jueus de Catalunya, puguem seure i parlar sobre el que passa, el primer pas fonamental, crec, és reconèixer la realitat (passada i present) de l’altre. Sense aquest reconeixement previ, sense que es reconegui la Nakba, no pot haver diàleg.

De la mateixa forma, s’ha de conèixer perquè, a conseqüència de que i com neix el sionisme/nacionalisme pro-israelí. I la influencia o responsabilitat històrica que els Occidentals, però sobretot els Europeus, tenim sobre el sorgiment del Sionisme.

A Catalunya, nosaltres ens trobem en una situació d’estabilitat social, econòmica i sobretot de seguretat que no existeix a Palestina ni a Israel. Per això crec, que tenim la responsabilitat d’intentar dialogar amb més perspectiva/objectivitat. Jo no tinc por de parlar amb un jueu. Però això exigeix un exercici de sinceritat amb un mateix, i amb l’historia. Si ens considerem defensors dels drets humans, tenim una certa intel·ligència, i no estem condicionats per algun interès propi o polític, el diàleg ha de ser el començament. Els que ens considerem dins aquest grup de persones no podem permetre’ns viure en el mateix país i estar enfrontats.

Per això crec que aquesta associació es una bona idea. Perquè el que pretén es difondre el nostre punt de vista més o menys comú. I a més, ser un punt de trobada entre jueus i palestins catalans que, insisteixo, siguin sincers i defensors dels drets humans.

—

No en el nostre nom !

Aquesta mateixa setmana, amb la presència destacada del conseller Joan Saura al costat de l’ambaixador d’Israel, Raphael Schutz, el govern tripartit retia homenatge a les víctimes de l’Holocaust.

Vet aquí, en efecte, un aniversari que no cal oblidar. La consciència de la humanitat romandrà eternament marcada per la barbàrie del règim nazi contra la població jueva d’Europa. Però, justament per això, la memòria jueva s’ha de revoltar davant la manipulació de la tragèdia. Cal dir-ho sense embuts als dirigents israelians: no teniu dret d’evocar l’horror d’Auschwitz per justificar els vostres crims a Gaza ! El record del gueto de Varsòvia no us atorga cap legitimitat per oprimir Palestina !

Algunes raons semblen evidents: perquè haurien de pagar els pobles d’Orient les atrocitats comeses a Europa? Però n’hi ha de més profundes, polítiques i històriques, que tenen a veure amb el llarg viatge del poble jueu. Després de segles d’opressió i persecucions, la revolució francesa va aparèixer als jueus com la possibilitat d’accedir per fi a la societat civil. Cent anys més tard, el capitalisme ressuscitava els vells dimonis de l’antisemitisme per conjurar les seves crisis. Vet aquí perquè la història del poble jueu ha estat tan estretament vinculada a la lluita per la democràcia, al socialisme i a l’internacionalisme. No podia avançar tot sol cap a la llibertat. El poble jueu només podia emancipar-se esdevenint ferment d’una profunda transformació de la societat, abocant-se en la construcció d’una nova fraternitat universal, que encarnaren noms com els d’Stefan Zweig o Walter Benjamin. Les internacionals obreres igualment ho han reflectit, a través de les figures de Marx, Rosa Luxemburg, Trotsky, Abraham Leon… i també d’Ernest Mandel o Daniel Bensaïd, que acabem de perdre només fa uns dies.

Els qui, aquesta setmana, invocaven el record d’Auschwitz per legitimar l’Estat d’Israel ocultaven un fet cabdal: la voràgine de la guerra va destruir un dels moviments obrers més combatius i organitzats del continent, el moviment socialista jueu d’Europa central i oriental, oposat a la colonització de Palestina. En la famosa pel·lícula “Shoah” del cineasta Claude Lanzman hi ha un testimoni suprimit: el de Marek Edelman, mort a finals de l’any passat. Edelman, membre del Bund, va ser un dels joves dirigents – i rars supervivents – de la heroica insurrecció del gueto de Varsòvia. Fidel a les seves conviccions, Edelman es va declarar solidari de la causa palestina i va refusar els honors que li oferia l’Estat d’Israel. Edelman va preferir romandre a Polònia, lluitant per un socialisme democràtic – va ser un referent de la primera etapa de Solidarnosc. Aquest és l’exemple, aquesta és la tradició.

En les celebracions d’aquests dies, s’ha invocat també la memòria del poble gitano i el destí dels republicans espanyols als camps d’extermini. Per què no recordar també quants jueus i jueves – i sota quines banderes! – van venir a defensar la República contra Franco? També es combatia en yiddish a les trinxeres antifeixistes de la guerra civil. Jueva era la capitana de les milícies del POUM Mika Etxebere.

Només les terribles desfetes del segle passat han permès la identificació entre judaisme i sionisme. La constitució de l’Estat d’Israel significa en realitat una profunda ruptura amb les tradicions del món jueu. Com diu el nostre amic Michel Warschawski, el sionisme i la resistència palestina no són dos moviments simètrics: el palestí és un moviment d’alliberament nacional, el sionisme és un moviment colonial.

I aquesta és la contradicció insoluble. Un Estat que es proclama “jueu” i que, com més obsessivament s’esforça per ser “pur”… menys jueu resulta ser, més s’allunya de la cultura, de les llengües, de les tradicions, dels somnis i utopies que han conformat la història d’aquest poble. La solució progressista de la qüestió jueva necessita un horitzó molt més vast que el que pot oferir la soferta terra de Palestina.

Sota el regne de les grans potències imperialistes, Israel només pot ser la caricatura d’un Estat europeu implantat per la força a Orient. En això s’assembla profundament al que fou l’Estat Sud-africà. La societat israeliana és una societat esquizofrènica. En el seu si, però, una petita i valenta esquerra anticolonial fa sentir la seva veu, reivindicant el que allí anomenen “el boicot des de dins”; val a dir, l’aliança amb la resistència nacional palestina i amb el moviment de solidaritat internacional a través d’una campanya sostinguda pel boicot, la desinversió i les sancions a Israel.

Aquest és un camí d’esperança, el camí d’una pau justa. La història dirà quina forma política tindrà aquesta pau: la de dos Estats separats, la d’una federació… o la d’una Palestina democràtica, dreçada sobre el conjunt del seu territori històric, on convisquin com a iguals àrabs i jueus… Una utopia? Una cosa, però, és indiscutible: l’apartheid ha de caure per sempre. El colonialisme ha de ser desmantellat. Els drets nacionals del poble palestí han de ser restablerts en la seva plenitud.

Permeteu que faci meves les paraules del gran escriptor libanès Amin Maalouf : “Pertanyo a una tribu que, des de sempre, ha viscut com a nòmada en un desert tan gran com el món. Els nostres països són oasis dels quals marxem quan s’assequen les fonts; les nostres cases, tendes vestides de pedra; les nostres nacionalitats depenen de l’atzar d’una data o d’un vaixell. Per damunt de les generacions, per sobre dels mars i del Babel de les llengües, només ens uneix el murmuri d’un cognom”.

Si més no pel que fa als infants més clarividents – i sovint maleïts – d’aquest poble, vull creure que ens uneix també un anhel insaciable de justícia universal. Tant de bo que a un nombre cada dia més gran de jueus i de jueves ens uneixi un desig de solidaritat i de justícia; el desig que ens ha dut a algunes i alguns a treballar dins l’Associació “Junts”. Per romandre fidels als qui han lluitat per la causa de la humanitat. Per cridar als qui aixequen murs de formigó i de dolor: No en el nostre nom !

Un pensament especial per a les dones de Gaza, que sostenen les seves famílies enmig de la destrucció.

Salut al poble de Palestina! Salam haleikoum! Shalom !

Read Full Post »