Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS

Aquí podeu escoltar la participació de Laurent Cohen al programa de Ràdio Mollet sobre la cultura arabomuslmana An nour.

Read Full Post »

[Aquest article es basa en la participació de Brian Anglo, com a membre de Junts (Associació Catalana de Jueus i Palestins) en una mesa rodona organitzada pel Procés Constituent d’Horta-Guinardó]

Les matances

El 7 de gener els germans Kouachi van entrar a la seu de la revista satírica Charlie Hebdo i van assassinar 12 persones, incloent-hi alguns dels dibuixants més coneguts.
Paral•lelament, Amedy Coulibaly va matar una policia i posteriorment va prendre ostatges en un supermercat jueu.
El 9 de gener, en dues operacions simultànies, la policia va abatre els tres assaltants. Abans de morir, Coulibaly va matar quatre dels seus ostatges.
Els germans, que havien estat controlats fins feia menys d’un any per la policia francesa, van dir, “Hem venjat el profeta Mohamed”. En un vídeo pòstum, Coulibaly va dir: “Heu atacat el Califat, ataqueu l’Estat Islàmic; nosaltres us ataquem a vosaltres”.

Charlie: símbol de llibertat, excusa de repressió

De seguida hi va haver manifestacions espontànies i comunicats condemnant els fets, destacant-se els de diverses persones i organitzacions musulmanes, a vegades expressament interpel•lades, que semblaven demanar perdó. També, increment dels atacs a mesquites.
El govern francès, veient la seva oportunitat, no va trigar gaire a apropiar-se de la manifestació convocada per una sèrie d’organitzacions antiracistes i convertir-la en una d’“unitat nacional”, abonant, amb l’ajut dels mitjans de comunicació de masses, la interpretació dels atemptats com un atac contra la llibertat d’expressió i, més en general, dels valors dits “republicans”. D’aquí el lema “Je suis Charlie”, explicitant la identificació, no amb una revista i la seva trajectòria real- bastant qüestionable-, sinó amb un símbol conscientment configurat.
Però una mirada més crítica posa de manifest un seguit de contradiccions i la utilització per part del govern dels sentiments de la gent -solidaritat, por…- per, entre altes coses, restringir les llibertats que deia defensar. Així que veiem noves lleis securitàries i de control, la (re)introducció del ‘dret penal d’autor’ o ‘de l’enemic’, és a dir el càstig preventiu sense la comissió de cap acte; el desplegament de soldats arreu del país; o detencions per “apologia del terrorisme”, criticades per Amnistia Internacional.

On són la igualtat i la fraternitat?

I què passa amb els altres valors republicans, la igualtat i la fraternitat? En un intent d’explicar el fet que els autors dels atacs eren francesos, nascuts i criats a França (encara que no français de souche, de soca-rel), el primer ministre (nascut fora de França), després de fer-se retratar durant la manifestació eixugant-se una llàgrima, fa una declaració –en podríem dir una admissió- sorprenent i contundent: a França hi existeix “un ‘apartheid’ social, territorial i ètnic”.
I si bé deixa clar que França està “en guerra contra l’islam radical”, calla, per exemple, el paper dels seus aliats, des dels Estats Units a l’Aràbia Saudita o Qatar, en la promoció, si més no inicialment, d’aquest moviment, i obvia qualsevol lligam entre el suport a diferents dictadors africans o les intervencions militars a l’exterior i el descontent interior.
Recordem que Sarkozy va titllar el jovent rebel dels barris perifèrics de racaille -xusma, escòria- i que els habitants de les banlieues figuren desproporcionadament entre la població reclusa. Notem, igualment, que relativament pocs van acudir a la macromanifestació o que, malgrat les pressions, un nombre gens menyspreable es va negar a guardar un minut de silenci a les escoles.
A més, molts –a l’Estat espanyol també- rebutgen la versió oficial dels fets, optant sovint per teories conspiratòries (“els germans Kouachi van morir fa mesos a Síria”) no sempre sense motius – qui sap si mai coneixerem tots els fets. I són sensibles als greuges comparatius: la reacció tan diferent davant altres matances, especialment quan es tracta de persones musulmanes com a víctimes.

El protagonisme de Netanyahu

La manifestació va comptar amb la presència d’una quarantena de caps d’Estat, entre els quals un bon nombre de dubtoses credencials com a defensors de la la llibertat. Aquí en parlaré només d’un: Benjamin Netanyahu.
Diuen que Hollande no volia que Netanyahu vingués, però aquest, en plena campanya electoral, es va autoinvitar. I quan a la manifestació es va trobar a la segona fila, es va obrir pas a cops de colze fins a situar-se al costat del president francès mateix.
Fa dècades que el govern francès té una actitud prosionista. Tot recentment ha prohibit i criminalitzat com a “antisemites” manifestacions i activitats de boicot dirigides sense ambigüitat contra la política i les accions del govern d’Israel, en absolut contra els jueus (ni tan sols els israelians) en general.
No obstant això, Netanyahu, es va adreçar als jueus francesos (molts arribats a França als anys 60 arran de la descolonialització d’Algèria) com si ell fos el cap de tots els jueus i Israel llur referent principal, i els va convidar a emigrar a Israel, argumentant que hi estarien més segurs… sense mencionar, però, que probablement serien enviats a assentaments dins els territoris ocupats.
I per reblar la identificació entre jueus i l’Estat d’Israel, va pressionar les famílies de les persones assassinades a la botiga jueva –totes franceses- perquè les enterressin a Israel.

Els musulmans, els nous jueus

En aquest context, hi ha dues coses clares que volem dir des de Junts:
La primera, que l’antisemitisme no ha desaparegut, però que és el sionisme -la política colonial duta a terme per l’Estat d’Israel i els seus successius governs- el que l’està fomentant i, encara més tràgicament, l’està introduint on amb prou feines havia existit abans: sectors de la població musulmana, incloent-hi a Europa.
I la segona, que els musulmans són els nous jueus. O, si voleu, que la islamofòbia és el nou antisemitisme. És a dir, que els musulmans són els nous bocs expiatoris, com abans ho eren els jueus. El Front National ja no té aquests en el seu punt de mira, sinó els musulmans, i ha passat a ser pro-Israel! Podríem dir també que el terrorisme islàmic, l’islamisme o simplement l’islam (no sempre es fa la distinció), és el nou espantall que ha vingut a substituir al comunisme de la guerra freda (o el judeo-comunisme de la propaganda nazi).
I això vol dir que el combat contra la islamofòbia (i la discriminació contra els gitanos/roms, també víctimes de l’holocaust, dit sigui de pas), en totes les seves variants, des de les més subtils fins a les més grolleres, és d’una importància cabdal.
Però això es fa no simplement defensant un universalisme abstracte, sinó combatent també unes desigualtats ben concretes -drets, condicions de vida, oportunitats…- així com les polítiques neoliberals que minven la qualitat de vida de tota la població i que són el brou de cultiu del racisme social.

Brian Anglo

Barcelona, 8 de febrer del 2015

Read Full Post »