Feeds:
Entrades

Archive for Abril de 2013

Setanta anys després de l’aixecament del gueto de Varsòvia el 19 d’abril de 1943, molta gent continua plantejant-se la pregunta: com és possible que els jueus no van oferir una resistència més generalitzada i més aviat al seu anorreament sistemàtic pels nazis?
De fet, aquesta és precisament la pregunta que es van fer diverses persones jueves durant el procés mateix. L’octubre de 1942, després que els alemanys s’havien emportat tres-cents mil jueus de Varsòvia cap a la mort de forma ordenada -i pràcticament sense problemes tenint en compte l’envergadura de l’operació-, Emmanuel Ringelblum, l’encarregat de documentar la vida (i la mort) al gueto, es turmentava amb aquest dubte: “Hauríem d’haver sortit corrents al carrer, haver calat foc a tot, haver enderrocat els murs i haver-nos escapat a l’Altre Costat. Els alemanys haurien pres la seva revenja. Hauria costat desenes de milers de vides, però no pas 300.000…. Per què no vam resistir quan van començar a traslladar 300.000 jueus de Varsòvia? Per què ens vam deixar ser duts com anyells a matar?”
Aquesta frase bíblica, “com anyells duts a matar”, del salm 44, ressona com un leitmotiv a les reflexions anguniosos de no pocs jueus llavors i posteriorment.
Abans d’examinar aquest interrogant, però, convé introduir-hi un matís, ja que la premissa no és del tot exacta. Tant abans com després d’aquesta revolta, sense dubte la més transcendent, es van produir diversos actes de resistència col·lectiva, fins i tot armada, a altres guetos i també dins alguns dels campaments d’exterminació.
Cal mencionar, també, els grups que van unir-se als partisans que lluitaven en els territoris ocupats pels alemanys, així com altres formes de rebel·lió més passives o individuals, com ara les fugides del gueto, les escapades dels trens que transportaven els jueus a les cambres de gas, o els intents de fer-se passar per aris o d’amagar-se entre la societat fora dels guetos.
A més, si retrocedim una mica més en el temps, veurem com ja des del final del segle dinou moltes persones jueves es van implicar de ple en el combat contra l’ascens de l’antisemitisme, del feixisme i del nazisme a diferents països d’Europa, o que els jueus van constituir fins a un 25 per cent de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, considerada l’última oportunitat de parar el feixisme, encara que en la majoria dels casos no hi van participar en tant que jueus, sinó com a membres d’organitzacions laics que defensaven valors universals de democràcia, igualtat i socialisme.
Tot això no obstant, si ens centrem en Polònia, on els nazis van liquidar gairebé tota la població jueva de més de tres milions, la pregunta reté bona part del seu sentit.

Els perquès de la “no-resistència”

Evidentment no hi ha una resposta senzilla. Una de les explicacions més freqüents invoca una combinació d’engany i autoengany. Els nazis van fer tots els possibles per amagar les seves intencions, sembrant falses esperances, introduint divisions entre la població (se salvaran les persones productives), prometent reassentaments amb noves oportunitats i arribant a organitzar l’enviament de postals i cartes de jueus contant les meravelles de les seves noves destinacions. Davant d’això, es feia de mal creure l’enormitat d’allò que relataven les publicacions clandestines dins els guetos basant-se en testimonis d’escapats dels campaments o d’informacions proporcionades per la resistència polonesa. “Això no pot passar aquí”.
Un altre element important és l’aïllament, no solament l’aïllament relatiu dels jueus dins la societat abans de l’ocupació seguit de la separació física total amb la implantació dels guetos, sinó el fet de no comptar amb cap referent o suport externs, com ara un govern a l’exili o poder exterior.
Dins el gueto, la policia jueva exercia un fort control i executava les ordres dels alemanys, transmeses a través del Judenrat o Consell Jueu, esperonada per ofertes d’immunitat o sota pena de càstigs per incompliment. Els alemanys tampoc no se n’estaven de fer servir amenaces esfereïdores alternades amb els escarments més brutals, unes vegades selectius, altres totalment arbitraris.
Algunes explicacions cerquen raons més de fons i parlen d’una tradició d’adaptació, d’evitar “provocacions”, de minimitzar els danys. Al gueto, aquesta actitud era encarnada pel Judenrat, “compost precisament per aquells elements de la comunitat que s’ho havia apostat tot a la cooperació completa amb l’administració alemanya” (Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews, Holmes & Meier, Nova York, 1985).

Canvi de mentalitat

Va ser una part de la gent jove els qui van rompre amb aquesta “tradició”. “Per als laics moderns la tradició jueva de martiri, kiddush ha-shem [literalment, santificació del nom (de déu)], era la representació paradigmàtica del destí de la Diàspora contra el qual es rebel·lien” (Lucy S. Dawidowicz, The War against the Jews 1933-45, Penguin Books, Londres, 1990).
Al començament, bona part de la població del gueto considerava aquest jovent irresponsable i el contemplava amb escepticisme o por. Tanmateix, a mesura que l’Organització Jueva de Combat (ŻOB), formada per diferents grups polítics d’esquerres, tant sionistes com antisionistes, anava eliminant alguns dels policies i col·laboracionistes més odiats, aquesta va anar adquirint prestigi i suport, tot traient-los al Judenrat, fins que el president d’aquest va haver de confessar als alemanys: “No tinc cap poder al gueto. Una altra autoritat regeix aquí”.
Així la ŻOB va poder preparar-se per l’enfrontament final, proveint-se, amb gran dificultat, d’algunes armes, i va poder igualment convèncer milers de persones que construïssin refugis subterranis que els oferissin alguna protecció a elles també. (Notem de passada, amb Raul Hilberg (op. cit.), que una situació tan extrema com aquesta no havia esborrat les diferències de classe, ja que “els jueus benestants van gaudir de refugis notablement més luxosos que els dels pobres”).
Cal recordar que en aquell moment el 85% dels jueus que hi havia hagut al gueto ja eren morts -uns tres-cents mil als camps d’extermini, la resta al gueto, de gana, de malalties contagioses o afusellats- i que dels setanta mil que hi quedaven, la meitat s’havien registrat amb les autoritats, mentre que l’altra meitat s’havien passat a la clandestinitat.

L’acte final

Quan els nazis van entrar al gueto el 19 d’abril de 1943 per començar a deportar aquest 15% restant, es van topar amb els grups armats que els esperaven i es van haver de replegar. Naturalment, malgrat la sorpresa inicial, no van trigar gaire a tornar i es van dedicar a la seva tasca de liquidació sense miraments. Van interrompre el subministrament d’aigua, gas i electricitat, van calar foc a tots els edificis i van introduir fum a la xarxa subterrània de refugis i clavegueram.
Quan l’operació es va acabar el 16 de maig, uns 56 mil jueus s’havien rendit, uns quants milers havien mort cremats als incendis o enterrats per la runa dels edificis ensorrats, i uns cinc o sis mil s’havien escapat (dels quals la majoria, però, van ser capturats després). Uns setanta membres de la ŻOB, incloent-hi Marek Edelman, un dels seus líders (de qui tornarem a parlar més endavant), van sobreviure i van poder sortir del gueto a través de les clavegueres per participar, l’any següent, a la insurrecció de Varsòvia juntament amb l’exèrcit de resistència polonès.
Per la seva banda, segons l’informe de Jürgen Stroop, qui es va encarregar de l´última fase de l’operació, els alemanys (i les tropes d’altres nacionalitats que participaven amb ells) van sofrir 16 morts i 85 ferits. El gueto va quedar totalment arrasat.
Com es pot avaluar aquest desafiament, contundent si bé tardà?

El significat de l’aixecament: ¿una gesta purament nacionalista…

“Pel que fa al desenvolupament posterior del procés de destrucció, aquest encontre no va tenir cap conseqüència. Dins la història jueva, però, la batalla representa literalment una revolució, car després de dos mil anys d’una política de submissió la roda es va girar i els jueus tornaven a emprar la força”. Així és com el va interpretar Raul Hilberg, l’historiador més destacat de l’holocaust.
Els jueus empraven la força… amb tota legitimitat. Des de llavors, ningú no ha posat en dubte la seva justificació. Ara bé, sí cal qüestionar si d’aquesta legitimitat se’n pot derivar una altra, la que proposa, per exemple, Yisrael Guttman. Segons aquest antic historiador principal i actual assessor acadèmic de Yad Vashem, el centre israelià dedicat a l’Holocaust que “salvaguarda la memòria del passat i transmet el seu significat per a generacions futures”, “la revolta del gueto de Varsòvia… es va convertir en un símbol per a aquells que van lluitar per la independència d’Israel”. O, en paraules de Dina Porat, l’actual historiadora principal de Yad Veshem “una font d’orgull per als supervivents i per a tota la nació jueva”.
Abba Eban, exviceprimer ministre d’Israel, és un altre que ha volgut apropiar-se aquesta gesta en benefici del projecte sionista: “La força més positiva que va sorgir de les cendres de l’Holocaust va ser el ‘nou jueu’… L’exemple més destacat d’aquesta nova actitud jueva va ser l’aixecament del Gueto de Varsòvia… El lloc on el ‘nou jueu’ sorgia més clarament era a Palestina… la primera força jueu combatent a la Terra Santa des de feia gairebé 1800 anys”. (Heritage, Civilisation and the Jews, Channel 4 Books, Londres, 1984).

… o internacionalista i universal?

Com afirma Idith Zertal (Israel’s Holocaust and the Politics of Nationhood, Cambridge University Press, 2005) “nacionalitzar les revoltes del gueto va ser una manera de nacionalitzar la narrativa i treure’n tots els elements contradictoris, no-sionistes…. El fet que les organitzacions paraigua implicades en la rebel·lió incloïen tots els partits polítics va ser minimitzat o ocultat”.
L’Enciclopèdia de l’Holocaust, editada per Guttman, amb prou feines menciona Marek Edelman, malgrat el seu paper capdavanter en l’aixecament. El seu llibre sobre aquest episodi excepcional, l’únic escrit per un dels protagonistes i publicat a Polònia el 1945, no va aparèixer a Israel fins el 2001. Potser perquè Edelman era membre del Bund, partit socialista que havia criticat fortament la política d’emigració a Palestina preconitzada pels sionistes, en part per la seva incòmode similitud amb l’emigració massiva (a qualsevol destinació) proposada com a solució al “problema jueu” pel règim polonès, molt hostil als jueus.
És cert que la majoria dels partits integrats en la ŻOB eren sionistes (més o menys d’esquerra) i que el seu comandant en cap, Mordecai Anielewicz, de només 24 anys, pertanyia a HaShomer HaTzair (Jove Guàrdia), un partit sionista-socialista. No obstant això, es distingien dels components de la Unió Militar Jueva (ŻZW), fonamentalment partits sionistes de dretes, alguns dels quals eren, pel cap baix, feixistitzants. La ŻZW, estrictament nacionalista, es va mantenir al marge de la ŻOB, que concebia la seva lluita dins el marc d’una lluita més àmplia contra el nazisme, en comú amb altres.
Així, la famosa proclamació emesa per la ŻOB el 23 d’abril de 1943, adreçada, per damunt els murs del gueto, als “polonesos, ciutadans, lluitadors per la llibertat”, rebutja emfàticament la particularitat de la seva lluita: “S’està lliurant una batalla per la vostra llibertat tant com per la nostra. Per l’honor i la dignitat humans, cívics i nacionals, tant nostres com vostres”.

La legitimitat d’una altra resistència

Però si la revolta del gueto de Varsòvia contra la política exterminadora de Hitler i els nazis no pot justificar de cap manera la política de l’Estat d’Israel contra els palestins, tal vegada sí pot proporcionar una comparació vàlida que justificaria la resistència palestina contra la seva opressió i l’ocupació de les seves terres per part d’aquest Estat.
No cal dir que no es tracta aquí d’intentar establir una equivalència entre l’Holocaust i el Nakba. L’exterminació sistemàtica de sis milions de persones per la seva classificació com a raça inferior -un vertader genocidi- és d’un ordre de magnitud i d’abominació que admet poques comparacions. Amb tot i això, la neteja ètnica, els càstigs col·lectius, l’opressió i la persecució igualment metòdiques practicades per l’Estat israelià (o el seu antecessor) són fets que, si els apliquéssim els mateixos criteris, legitimarien abastament una resistència palestina, no pas contra “els jueus”, sinó contra un Estat que pretén, fal·laçment, parlar i actuar en nom “dels jueus”.
I és així que ho va veure Marek Edelman. L’any 2002, tot presentant-se com a “antic Sots-Comandant de l’Organització Militar Jueva a Polònia, una de les capdavanteres de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia”, va adreçar una carta a “tots els dirigents de les organitzacions militars, paramilitars i guerrilleres palestines”. És a dir, tractant-los d’aquesta manera “de tu a tu”, reconeixia implícitament la legitimitat de llur lluita. El fet que en aquesta carta “es permet la llibertat” de criticar, amb gran respecte, algunes accions d’aquesta resistència (concretament els atacs suïcides contra la població civil), no fa sinó reforçar aquest reconeixement.
Cardiòleg de professió, va establir contacte amb Mustafa Barghouti, director de la Unió Palestina de Comitès d’Ajuda Mèdica, i va donar suport a Marwan Barghouti, un dels líders de les dues intifades, condemnat a cinc penes de cadena perpètua en un judici farsa.
A diferència d’alguns dels supervivents de la ŻOB que van fundar el quibuts Lohamé ha-Guetot, els Combatents del Gueto, Edelman va romandre tota la vida a Polònia, tot mantenint una actitud crítica i independent. En ocasió del 45 aniversari de l’aixecament, es va negar a participar a la commemoració oficial al costat de les autoritats estalinistes de Polònia i dels dignataris sionistes vinguts d’Israel, estimant-se més d’assistir a una cerimònia alternativa en honor a dos dirigents bundistes assassinats per ordre d’Stalin durant la guerra.
Com va sentenciar: “Ser jueu vol dir estar sempre amb els oprimits i mai amb els opressors”.

Brian Anglo (membre de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins, acjp.cat)

Anuncis

Read Full Post »