“Israel és l’estat menys acreditat per recolzar la independència de cap poble; car, com tothom sap, és l’únic estat del món que ocupa militarment un territori que no és seu i reprimeix els seus habitants, els palestins.”
Salah Jamal, historiador i metge palestí. Establert a Catalunya des de 1969
“Un poble que vol ser lliure s’ha d’inspirar en models democràtics, allunyats de pràctiques colonialistes i d’apartheid com les que es donen sota l’Estat d’Israel.”
Sylviane Dahan Sellem, militant feminista i anticolonialista jueva, Vocal de Dones de la FAVB. Establerta a Catalunya des de 1978.
El dret a la lliure determinació dels pobles està recollit en la Carta de Nacions Unides com a dret inalienable dels pobles i per tant, Junts, Associació Catalana de Jueus i Palestins, se suma a la voluntat i al desig del poble de Catalunya de comptar amb les seves pròpies institucions.
No obstant això, crida poderosament l’atenció que un col·lectiu com assemblea.cat es dirigeixi a l’Estat d’Israel per demanar suport, quan és sabut per tota persona mínimament informada que el poble que pateix des de fa més de 60 anys l’expulsió del seu territori, l’alienació i humiliació de la seva gent és el poble palestí, i precisament a mans de l’Estat d’Israel. És al poble palestí i a les seves aspiracions a qui Catalunya hauria de donar suport, en lloc d’identificar-se amb l’estat opressor israelià.
Aquesta situació no és nova, i de fet, part del nacionalisme català històric s’ha identificat, des dels seus principis, amb el sionisme, una ideologia nacionalista l’objectiu de la qual fou crear un Estat dels jueus i per als jueus, en l’anomenada Terra Santa, és a dir en el territori de la Palestina històrica, a principis del segle XX domini de l’Imperi Otomà. La premissa que es tractava d’un territori buit d’habitants, defensada per Israel Zangwill (“una terra sense poble per a un poble sense terra”) era falsa: Palestina sempre ha estat poblada per diferents grups ètnics i religiosos (inclosos els jueus) fins al segle XX. L’altra premissa, la d’un retorn a Sió, terra promesa per Yavhè al seu poble – el jueu – pertany a l’àmbit religiós, i no al de la història objectiva, per la qual cosa no té validesa en la nostra opinió. I a qui pensa que els jueus han patit grans persecucions i que mereixen tenir un país, hem d’explicar que qui governa Israel no té res a veure amb les víctimes del genocidi nazi, que va tenir lloc a Europa en el decurs del segle passat… i que el poble palestí no te perquè pagar amb els seus drets els deutes històrics d’Europa.
El que sí està documentat és que, des de finals del segle XIX, el sionisme va tenir com a objectiu primer establir assentaments a Palestina, ja sigui mitjançant la compra de terres i, a partir de 1947, per la força militar – és a dir mitjançant la neteja ètnica – fins a crear un Estat jueu, amb una clara majoria jueva, excloent els que no ho fossin i provocant així la fugida de 700 a 800.000 persones l’any 1948, els descendents de les quals representen avui més de 5 milions de persones, val a dir la població refugiada més gran del món.
La situació de la població palestina, tant als Territoris Ocupats per Israel a Cisjordània com a Gaza, és dramàtica. Pateix una fragmentació del seu territori – suposadament sota el control de l’Autoritat Palestina, però en realitat subjecta a l’arbitrarietat de l’exèrcit israelià – que ha conduït a la destrucció de la seva vida econòmica, cultural, social i política, compensada exclusivament per la voluntat del seu poble de mantenir la seva dignitat i un esperit de resistència admirable, així com per la solidaritat internacional. En el cas de Gaza, es tracta d’una presó a cel obert d’un milió i mig d’habitants, sotmesa a un embargament il·legal per part d’Israel, per no parlar dels múltiples càstigs militars que ha patit, simplement perquè el dret del poble a decidir dels seus dirigents, és a dir el resultat de les primeres eleccions democràtiques realitzades al país, no va ser del grat d’Israel i de les potències occidentals que hi donen suport incondicionalment. De fet, els diputats del parlament palestí, membres de Hamàs, elegits lliurement a Cisjordània i a Jerusalem Est, també es troben empresonats i no poden exercir el seu mandat polític.
Les comparacions en política són difícils, però crida poderosament l’atenció que, en el procés en què es troba Catalunya per aconseguir l’autogovern, els que pretenen situar-se a l’avantguarda d’aquest procés, ignorin aquesta realitat i, a més a més, considerin oportú demanar ajuda a un Estat, el d’Israel, que declara ser l’única democràcia de la regió, però que tracta una part dels ciutadans de l’Estat com a ciutadans de segona per ser d’origen palestí, és a dir per pertànyer a la població autòctona del territori, i a aquells que viuen en els Territoris Ocupats d’una manera que recorda la condició dels pobles indígenes dels EUA, sotmesos a l’arbitrarietat de les forces armades i a la violència dels colons jueus. De fet, han de saber que la colonització avança, malgrat totes les resolucions de l’ONU i que Israel segueix sense respectar el dret internacional.
Per totes aquestes raons, entre d’altres, ens sembla que la solidaritat del poble català ha d’anar dirigida, sense cap dubte, al poble palestí en la seva lluita d’alliberament nacional, i no pas a un Estat opressor, el d’Israel, que representa el pitjor en matèria de racisme, arbitrarietat i suport a les forces més reaccionàries a nivell mundial.
Associació Catalana de Jueus i Palestins - JUNTS 