Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS

Compartim amb vosaltres aquest article de Lluís Rabell perquè pensem que és un document per a la reflexió, tot i que no necessàriament representa l’opinió de tot el grup.

Israel, mirall de l’Estat propi?

 No és cap novetat. Des de sempre, el nacionalisme conservador català ha bavejat davant l’Estat d’Israel. Imagineu-vos-ho! Un poble, de dimensions molt semblants a les nostres, capaç nogensmenys d’afirmar una forta identitat, d’atemorir els seus veïns i fins i tot de fer befa de les Nacions Unides. Quina enveja! Fa anys, aquesta fascinació va convertir Jordi Pujol en amic predilecte d’Israel – i va ajudar, de passada, a estrènyer les relacions entre Tel Aviv i Madrid. Eren uns altres temps.

Però, vet aquí que ara, en ple debat sobre el futur de Catalunya, el president Mas i l’alcalde de Barcelona, al capdavant d’una nodrida representació empresarial, viatgen a Israel i ens presenten aquest país com un model a seguir. “Tot un referent en matèria d’innovació i coneixement”. “La demostració fefaent de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent”. En Xavier Trias gairebé plora d’emoció imaginant-se un @22 farcit d’empreses tecnològiques mixtes. En un mot: aquí tenim el camí, per fi descobert, de la prosperitat i un exemple de plenitud nacional reeixida.

Ai las! Malgrat l’esforç propagandístic – absolutament desproporcionat en relació amb un minso protocol de cooperació de dos milions d’euros pels propers tres anys -, resulta difícil ocultar una realitat prou coneguda de l’opinió pública. Les imatges dels bombardejos sobre Gaza encara són vives en les nostres memòries. I és que, sota l’Estat d’Israel, gemega Palestina. La primera democràcia del Pròxim Orient s’alça sobre un estat de guerra permanent, sobre la neteja ètnica i l’expansió colonial. Els il·lustres visitants catalans poden fer de “turistes Potemkin” i no mirar rere el decorat de les empreses emergents. Tanmateix, una mena de sorda violència traspua a través de tots els pors de la societat israeliana. Un simpàtic creatiu d’aplicacions per a mòbils d’última generació afirmava fa uns dies davant les càmeres de TV3 haver assimilat el seu esperit competitiu i triomfador a les files de l’exèrcit. Segurament fa de mal dir per als nostres exultants dignataris, però el cert és que una part cabdal de la recerca i l’emprenedoria israelianes tan vantades té a veure, molt més que amb la ciència, amb l’armament, la tecnologia militar i la seguretat. És dubtós que aquests hagin de ser els vectors del desenvolupament a què hauria d’aspirar una societat democràtica.

Però encara ho és més que ens puguem emmirallar en un règim polític d’apartheid com el que practica el govern israelià. En aquest sentit, la gira de Mas i Trias fa mal a l’avenç del procés d’autodeterminació. La ciutadania catalana només apostarà de manera decidida i massiva per un Estat propi si identifica aquest objectiu amb el progrés social, la igualtat i la convivència democràtica. Certament, la dreta catalana queda retratada en els seus somnis provincians de grandesa. Però, alhora, en exaltar un model d’Estat que es caracteritza per una autodefinició essencialista i per la discriminació d’una part de la seva pròpia ciutadania, CiU forneix poderosos arguments als demagogs que atien les pors d’una part de la nostra societat contra l’afirmació, legítima, d’una sobirania nacional catalana conculcada per l’Estat espanyol. I això és perillós. La crisi i les polítiques d’austeritat estan fracturant socialment i territorialment el país; singularment, els barris de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Encara es tracta només d’una amenaça latent, però l’indicador és inequívoc: les expectatives electorals de Ciutadans es basen en l’angoixa d’àmplies franges de la població, marginades i susceptibles de ser seduïdes per un discurs populista que ofereix la bandera d’una identitat – unionista i falsament protectora – al seu descontentament.

En un sentit com en un altre, rere tota qüestió nacional batega una problemàtica social. És responsabilitat de l’esquerra carregar de contingut social i d’horitzó transformador tot el procés cap a la consecució d’un Estat propi… començant per afirmar-ne una radicalitat democràtica que casa molt malament amb l’adhesió a l’Estat d’Israel. Les llibertats nacionals del poble de Catalunya guanyaran molt més de la mà de les demandes de boicot, desinversions i sancions que, contra la repressió i el segregacionisme d’aquell Estat, propugnen nombroses organitzacions de la societat civil palestina i la pròpia esquerra anticolonial israeliana.

Lluís Rabell

10/11/2013