Més de vuitanta anys després de l’aixecament del gueto de Varsòvia el 19 d’abril de 1943, quan ja no queda viu cap dels participants, molta gent continua plantejant-se la pregunta: com és possible que els jueus europeus no van oposar una resistència més generalitzada i més prompta al seu anorreament sistemàtic pels nazis?
De fet, aquesta és precisament la pregunta que ja es van fer diverses persones jueves en aquells moments. L’octubre de 1942, després que els alemanys ja s’havien emportat quasi tres-cents mil jueus i jueves de Varsòvia cap a la mort de forma ordenada -i pràcticament sense problemes, tenint en compte l’envergadura de l’operació-, Emmanuel Ringelblum, l’encarregat de documentar la vida (i la mort) dins el gueto, es turmentava amb aquest dubte: “Hauríem d’haver sortit corrents al carrer, haver calat foc a tot, haver enderrocat els murs i haver-nos escapat a l’Altre Costat. Els alemanys haurien pres la seva revenja. Hauria costat desenes de milers de vides, però no pas 300.000. […] Per què no vam resistir quan van començar a traslladar 300.000 jueus de Varsòvia? Per què ens vam deixar ser duts com anyells a matar?”1
Aquesta frase bíblica, “com anyells duts a matar”, del salm 44, ressona des d’aleshores com un leitmotiv a les reflexions angunioses de no pocs jueus.
Abans d’examinar aquest interrogant més a fons, però, convé d’introduir-hi un matís, ja que la premissa en què es base no és del tot exacta. Tant abans com després d’aquesta revolta, sens dubte la més transcendent, es van produir diversos actes de resistència col·lectiva, en certs casos armada, a altres guetos i fins i tot dins mateix d’alguns dels campaments d’exterminació.
Cal mencionar, també, els grups que van unir-se als partisans que lluitaven als territoris ocupats pels alemanys, així com altres formes de rebel·lió més passives o individuals, com ara les fugides del gueto, les escapades dels trens durant el trajecte cap a les cambres de gas, o els intents de fer-se passar per aris o d’amagar-se entre la societat fora dels guetos.
A més, retrocedint una mica més en el temps, es veu com ja des de finals del segle dinou moltes persones jueves es van implicar de ple en el combat contra l’ascens de l’antisemitisme, del feixisme i del nazisme als països on vivien. També van constituir fins a un 10 per cent de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, considerada l’última oportunitat de parar el feixisme, encara que en la majoria dels casos no hi van participar en tant que jueus, sinó com a membres d’organitzacions laics que defensaven valors universals com ara la democràcia o el socialisme.
Tot això no obstant, si ens centrem en Polònia, on els nazis van liquidar gairebé tota la població jueva de més de tres milions, plantejar la pregunta encara avui conserva bona part del seu sentit.
Per què tan poca resistència?
Evidentment no hi ha una resposta senzilla. Una de les explicacions més freqüents invoca una combinació d’engany i autoengany. Els nazis van fer tots els possibles per amagar les seves intencions, sembrant falses esperances, introduint divisions entre la població (se salvarien les persones productives), prometent reassentaments amb noves oportunitats i arribant fins a organitzar l’enviament de postals i cartes de jueus contant les meravelles de les seves noves destinacions. En tals circumstàncies, es feia de mal creure l’enormitat d’allò que denunciaven les publicacions clandestines dins els guetos basant-se en testimonis d’escapats dels campaments o en informacions proporcionades per la resistència polonesa. “Això no podria pas passar aquí”.
Un altre factor important era l’aïllament, no solament la segregació relativa dels jueus de la resta de la societat abans de l’ocupació, seguida de la separació física total amb la implantació dels guetos després, sinó el fet de no comptar amb cap referent o suport extern, com ara un govern o un moviment organitzat en una altra part.
Dins el gueto, la policia jueva exercia un fort control i executava les ordres dels alemanys, transmeses a través del Judenrat, o Consell Jueu, esperonada per ofertes d’immunitat o sota pena de càstigs severs en cas d’incompliment. Els alemanys tampoc no s’estaven de fer servir amenaces esfereïdores alternades amb els escarments més brutals, unes vegades selectius, d’altres totalment arbitraris.
Algunes explicacions cerquen raons més de fons i parlen d’una tradició d’adaptació, d’evitar “provocacions”, de minimitzar els danys. Al gueto, aquesta actitud hi era encarnada pel Judenrat, compost sobretot per elements de la comunitat que s’ho havien apostat tot a la cooperació amb l’administració alemanya.
Canvi de mentalitat
Va ser sobretot una part de la gent jove qui va rompre amb aquesta “tradició”. “Per als laics moderns la tradició jueva de martiri, kiddush ha-shem [literalment, santificació del nom (de déu)], era la representació paradigmàtica del destí de la Diàspora contra el qual es rebel·laven”.2
Al començament, bona part de la població del gueto considerava aquest jovent irresponsable i els contemplava amb escepticisme o por. Tanmateix, a mesura que l’Organització Jueva de Combat (ŻOB), formada per diferents grups polítics d’esquerra, tant sionistes com antisionistes, anava eliminant alguns dels policies i col·laboracionistes més odiats, el seu prestigi i el seu suport creixien, mentre que els del Judenrat minvaven, fins a tal punt que el seu president va confessar als alemanys: “No tinc cap poder dins el gueto. Una altra autoritat regeix aquí”.3
Va ser en bona mesura aquest canvi que va permetre a la ŻOB preparar-se per l’enfrontament final. Amb gran dificultat se les va enginyar per obtnir algunes armes. Al mateix temps, va convèncer milers de persones que construïssin refugis subterranis que els oferissin alguna protecció a elles també. Notem, de passada, que una situació tan extrema com aquesta no havia esborrat les diferències de classe, així que “els jueus benestants van gaudir de búnquers notablement més luxosos que els dels pobres”.4
Cal tenir en compte que en aquell moment el 85% dels jueus que hi havia hagut en el gueto ja eren morts -uns 265.000 als camps d’extermini, la resta dins el mateix gueto, de gana, de malalties contagioses o afusellats- i que dels setanta o vuitanta mil que hi quedaven, la meitat s’havien registrat amb les autoritats, mentre que l’altra meitat s’havia passat a la clandestinitat.
L’acte final
Quan els nazis van entrar en el gueto el 19 d’abril de 1943, vigília de la pasqua jueva, per començar a deportar aquest 15% restant, van topar amb els grups armats que els estaven esperant i es van haver de replegar. Naturalment, malgrat la sorpresa inicial, no van trigar gaire a tornar-hi i es van dedicar sense miraments a la tasca de liquidar els que hi romanien. Van interrompre el subministrament d’aigua, gas i electricitat, van calar foc a tots els edificis i van introduir fum a la xarxa subterrània de refugis i clavegueram.
Quan l’operació va concloure el 16 de maig, amb la voladura de la Gran Sinagoga com a punt final (“un inoblidable homenatge al nostre triomf sobre els jueus”),5 uns 57 mil jueus havien estat capturats o morts -executats, cremats als incendis o enterrats per la runa dels edificis ensorrats-, i uns cinc o sis mil s’havien escapat (dels quals la majoria, però, van ser capturats després). Unes poques desenes de membres de la ŻOB, incloent-hi Zivia Lubetkin, una de les fundadores, i Marek Edelman, un altre dels líders (de qui tornarem a parlar més endavant), van sobreviure i van poder sortir del gueto a través de les clavegueres. L’estiu de 1944, alguns d’aquests van poder participar en la insurrecció de Varsòvia dirigida per l’exèrcit nacional polonès, el qual els havia donat armes per utilitzar en el seu aixecament de l’any anterior.
Per la seva banda, segons l’informe de Jürgen Stroop, general del cos d’elit Waffen-SS, enviat específicament per posar fi a la resistència, els alemanys (i les tropes d’altres nacionalitats que els ajudaven) van sofrir 17 morts i 93 ferits, encara que altres fonts donen xifres bastant més altes.
Com es pot avaluar, doncs, aquesta reacció, contundent si bé tardana?
El significat de l’aixecament: ¿una gesta confessional, ètnica, nacional…
En opinió de Raul Hilberg, l’historiador més destacat de l’Holocaust, aquest enfrontament no va tenir cap conseqüència pel que fa al desenvolupament posterior del procés de destrucció. Dins la història jueva, però, la batalla va representar una veritable revolució, car després de dos mil anys d’una política hegemònica de submissió la roda es va girar i els jueus tornaven a emprar la força per a defensar-se.
Efectivament, els jueus -uns quants centenars d’homes i dones joves, si més no- van emprar la força, la violència, les armes… i ho feren amb tota legitimitat. Des de llavors, gairebé ningú no ha posat en dubte la seva justificació. Ara bé, sí cal qüestionar si aquesta legitimitat és “transferible”, com va proposar, per exemple, Yisrael Gutman, antic historiador principal de Yad Vashem, el centre israelià dedicat a l’Holocaust amb la missió de “salvaguardar la memòria del passat i transmetre el seu significat a generacions futures”.6 Segons ell, “la revolta del gueto de Varsòvia… es va convertir en un símbol per a aquells que van lluitar per la independència d’Israel”.7 O, en paraules de Dina Porat, historiadora principal de Yad Veshem, “una font d’orgull per als supervivents i per a tota la nació jueva”.8
Un altre que va voler apropiar-se d’aquesta feta en benefici del projecte sionista és l’exviceprimer ministre d’Israel Abba Eban, per a qui “[l]a força més positiva que va sorgir de les cendres de l’Holocaust va ser el ‘nou jueu’ – el jueu que ja no acceptaria de forma passiva el seu destí, que lluitaria per sobreviure. […] L’exemple més destacat d’aquesta nova actitud jueva va ser l’aixecament del Gueto de Varsòvia”.9
Vista des d’ara, inquieta la perspicàcia d’un membre de HaShomer HaTzair (Jove Guàrdia, organització sionista “laborista”) que va detectar en una part de la població jueva del gueto l’efecte pervers que el maltractament pot tenir en les víctimes: “Al fons del seu cor hi crema un somni: ser com [els alemanys] – guapos, forts i segurs de si mateixos. Poder donar cops, apallissar i insultar, impunes. Menysprear els altres, tal com els alemanys menyspreen els jueus avui.”10 Imitar els maltractadors “venjant-se” en un boc emissari innocent no és una conseqüència inevitable, però resulta més probable si es promouen els suposats interessos de la pròpia nació per damunt de les de qualsevol altra.
… o internacionalista i universal?
Com afirma Idith Zertal, “nacionalitzar les revoltes del gueto va ser una manera de nacionalitzar la narrativa i treure’n tots els elements contradictoris, no-sionistes…. El fet que les organitzacions paraigua implicades en la rebel·lió incloïen tots els partits polítics va ser minimitzat o ocultat”.11
L’Enciclopèdia de l’Holocaust, editada per Gutman, amb prou feines menciona Marek Edelman, malgrat la importància innegable del seu paper en l’aixecament. El seu llibre12 sobre aquest episodi excepcional, l’únic escrit per un dels protagonistes, fou publicat a Polònia el 1945, però no va aparèixer a Israel fins el 2001. No és inversemblant veure-hi una relació amb el fet que Edelman havia estat membre del Bund, partit socialista jueu laic que s’havia oposat fortament a la política d’emigració cap a Palestina preconitzada pels sionistes, en part per la seva incòmoda similitud amb l’emigració massiva (a qualsevol destinació) proposada com a solució al “problema jueu” pel règim polonès d’abans de la guerra, molt hostil als jueus.
És cert que la majoria dels partits integrats en la ŻOB eren sionistes (més o menys “d’esquerra”) i que el seu comandant en cap, Mordecai Anielewicz, de només 24 anys, pertanyia a HaShomer HaTzair. No obstant això, la ŻOB concebia la seva lluita dins del marc d’una lluita més àmplia contra el nazisme, en comú amb altres, mentre que la Unió Militar Jueva (ŻZW), composta fonamentalment de partits sionistes de dretes, amb un enfocament estrictament nacionalista, es va mantenir apart.
Així, la famosa proclamació emesa per la ŻOB el 23 d’abril de 1943, adreçada, més enllà del gueto als “polonesos, ciutadans, lluitadors per la llibertat”, rebutja emfàticament la particularitat del seu combat: “S’està lliurant una batalla per la vostra llibertat tant com per la nostra. Per l’honor i la dignitat humans, cívics i nacionals, tant les nostres com les vostres”.13
Rellevància per a una altra resistència
Però si la revolta del gueto de Varsòvia contra el programa exterminador dels nazis no es pot emprar per justificar ni excusar de cap manera l’expropiació, l’opressió ni, menys encara, el genocidi en curs del poble palestí de part de l’Estat d’Israel, tal vegada sí pot proporcionar una comparació vàlida que vindicaria la resistència dels palestins i palestines contra aquesta persecució implacable.
L’aniquilació sistemàtica de sis milions de persones jueves i romanís per la seva classificació com a raça inferior és un cas paradigmàtic de genocidi. Tanmateix, n’hi ha hagut d’altres, tant abans com després, cada un amb les seves característiques específiques, i aquest no pot ser l’única vara de mesurar per qualificar una política i una pràctica de genocidi.
La neteja ètnica, els càstigs col·lectius, l’ocupació i l’apropiació de terres, l’opressió i la persecució, igualment metòdiques, portades a terme per l’Estat israelià (o el protoestat que el va precedir) són fets que, si se’ls apliquessin els mateixos criteris, legitimarien a bastament una resistència palestina, no pas contra “els jueus”, sinó contra l’Estat que pretén, fal·laçment, parlar i actuar en el seu nom. I si mai hi havia cap dubte al respecte, la conducta desbocada de l’entitat sionista després del 7 d’octubre de 2023 l’esborrat per complet.
I és així que ho va veure Marek Edelman. L’any 2002, tot presentant-se com a “antic Sots-Comandant de l’Organització Militar Jueva a Polònia i un dels dirigents de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia”, va adreçar una carta a “tots els dirigents de les organitzacions militars, paramilitars i guerrilleres palestines”.14 És a dir, tractant-los d’aquesta manera “de tu a tu”, reconeixia implícitament la legitimitat de llur lluita. El fet que en aquesta carta “es permet la llibertat” de criticar, amb gran respecte, algunes accions d’aquesta resistència (concretament els atemptats suïcides contra la població civil), no fa sinó reforçar aquest reconeixement.
Esdevingut cardiòleg de professió, Edelman va establir contacte amb Mustafa Barghouti, president de la Unió de Comitès Palestins d’Ajuda Mèdica, i va donar suport a Marwan Barghouti, un dels líders de les dues intifades, condemnat a cinc penes de cadena perpètua en un judici polèmic.
A diferència d’alguns dels altres supervivents de la ŻOB, que van fundar un quibuts amb el nom de Lohamé ha-Guetot, els Combatents del Gueto, Edelman va romandre tota la vida a Polònia, mantenint sempre una actitud crítica i independent. En ocasió del 45 aniversari de l’aixecament, es va negar a participar en la commemoració oficial al costat de les autoritats estalinistes de Polònia i dels dignataris sionistes vinguts d’Israel, estimant-se més assistir a una cerimònia alternativa en honor a dos dirigents del Bund assassinats per ordre d’Stalin durant la guerra. Com va sentenciar: “Ser jueu vol dir estar sempre amb els oprimits i mai amb els opressors”.
Avui, sembla que la majoria de les persones que viuen a Israel i als territoris ocupats i que s’identifiquen com a jueves no se senten interpel·lades per aquesta màxima, ni per la de Dionisio Uchu Inca Yupanqui, utilitzada més tard per Engels, segons el qual “un poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”. Fora d’allà, en canvi, el nombre de jueves i jueus que qüestionen no solament les polítiques del govern israelià de torn, sinó el mateix sionisme com a projecte d’assentament colonial, amb el seu corol·lari de genocidi, no para de créixer, igual que la solidaritat amb el poble palestí.
L’autodeterminació palestina no es pot guanyar només des de l’exterior, però tampoc sense ajuda des de fora. No podem deixar que els palestins lluitin sols, com va passar amb els combatents del gueto de Varsòvia en el seu combat a la desesperada contra un adversari incomparablement més poderós. En un context de genocidi accelerat, hem d’eixamplar i enfortir el moviment de solidaritat per forçar els governs, començant aquí pels de l’Estat espanyol i de Catalunya, a trencar totes les seves relacions -diplomàtiques, econòmiques, comercials, culturals, esportives… – amb Israel.
Cal reconèixer que, fins ara, les múltiples i incessants mobilitzacions a favor del poble palestí no han obtingut resultats efectius més enllà de la retòrica, per a la qual cosa fa falta molta més pressió. Pel que fa al futur immediat, urgeix aconseguir una participació multitudinària en la manifestació estatal convocada a Madrid el 10 de maig per tal que serveixi d’impuls cap a accions encara més massives i més contundents.
Brian Anglo
Read Full Post »
Associació Catalana de Jueus i Palestins - JUNTS 