Archive for Abril de 2026

More than eighty years after the Warsaw Ghetto Uprising on 19 April 1943, when none of those who took part in it is any longer alive, many people continue to ask themselves the same question: how was it that European Jews did not put up more widespread resistance and failed to react sooner in the face of their systematic annihilation by the Nazis?

In fact, this is precisely the question that several Jews asked themselves at the time. In October 1942, after nearly three-hundred thousand Jews had been taken from Warsaw to their deaths in fairly orderly fashion -and with scarcely any problems bearing in mind the scale of the operation-, Emmanuel Ringelbaum, tasked with documenting life (and death) in the ghetto, tormented himself with this amalgam of doubt and regret: “We ought to have run out into the street, have set fire to everything in sight, have torn down the walls and escaped to the Other Side. The Germans would have taken their revenge. It would have cost tens of thousands of lives, but not 300,000. […] Why didn’t we resist when they began to resettle 300,000 Jews from Warsaw? Why did we allow ourselves to be led like sleep to the slaughter?”[i]

This phrase from Psalm 44, “as sheep to the slaughter”, has echoed like a leitmotiv through the anguished ruminations of many Jews both then and since.

Before going into this question more deeply, however, a slight amendment is required, as the premiss on which it is based is not entirely correct. Both before and after this revolt, certainly the most significant, there occurred other acts of collective -including armed- resistance in the ghettos and even in some of the extermination camps.

Mention must also be made of the groups that joined the partisans fighting in the German-occupied territories as well as other forms of more passive or individual rebellion, such as running away from the ghettos, escaping from trains on their way to the gas chambers, and attempts to pass as Arians or hide in society outside the ghettos.

Moreover, looking a little further back in time, it can be seen that from the late 19th century onwards many Jews became fully involved in the fight against the rise of antisemitism, fascism and Nazism in the countries where they lived. They also made up at least ten per cent of the International Brigades in the Spanish Civil War, viewed as the last chance to stop fascism, although most of them did not take part as Jews, but as members of secular organisations standing for universal values such as democracy or socialism.

All these caveats notwithstanding, if we concentrate on Poland, where the Nazis liquidated almost the entire Jewish population of three million, raising the question still makes sense today.

Why so little resistance?

Of course, there is no simple answer. One of the commonest explanations suggests a combination of deception and self-deception. The Nazis did everything they could to conceal their intentions, sowing false hopes, introducing divisions among the population (those who are productive will be saved), promising resettlement with fresh opportunities and going so far as to organise the sending of postcards and letters from Jews extolling the virtues of their new destinations. Given all this, it was hard to believe the enormity of the stories appearing in the ghetto’s underground press based on testimony from camp escapees or information provided by the Polish resistance. “Impossible!”.

Another major factor was isolation, not just the relative segregation of Jews from the rest of society before the occupation, followed by complete physical separation with their being herding into ghettos under it, but also the lack of any outside referent or support, such as a government or an organised movement somewhere else, although the Polish government-in-exile did alert to the systematic elimination of Jews towards the end of 1942.

Inside the ghetto the Jewish police exercised strict control and carried out the Germans’ orders, conveyed through the Judenrat, or Jewish Council, spurred on by offers of immunity or on pain of severe punishment if they failed to comply. Nor were the Germans loath to employ horrifying threats or the most brutal punitive measures, sometimes selectively, others completely arbitrarily.

Some explanations seek deeper causes and refer to a tradition of adaptation, of avoiding “provocation”, of damage limitation. In the ghetto this attitude was embodied by the Judenrat, composed in the main precisely of those elements of the community who had staked everything on complete cooperation with the German administration.

Change of outlook

It was above all young people who broke with this “tradition”. “To modern secularists the Jewish tradition of martyrdom, kiddush ha-shem [sanctification of the Name], was the epitome of the Diaspora fate against which they rebelled.”[ii]

To begin with, a large part of the Ghetto population regarded them as irresponsible and looked on them with scepticism or fear. Nevertheless, as the Jewish Combat Organisation (ŻOB), comprising various left-wing political groups, both Zionist and anti-Zionist, gradually eliminated some of the most hated Jewish policemen and collaborators, its prestige and support grew while the Judenrat’s declined to the point where its chairperson told the Germans: “I have no power in the ghetto. Another authority rules here”.[iii]

It was to a large extent this turnaround that enabled the ŻOB to prepare for the final showdown. With great difficulty it managed to obtain a few weapons and persuaded thousands of people to build underground bunkers that would afford them some protection. It is worth noting in passing that such an extreme situation had barely blurred class differences: “the well-to-do Jews enjoyed considerably more luxurious dugouts than the poor”.[iv]

It should be borne in mind that by then around 85% of the Jews that had been crammed into the ghetto were dead -some 265,000 murdered in the extermination camps, the rest dying in the ghetto of starvation, of contagious diseases or shot- and that of the seventy or eighty thousand that remained, half had registered with the authorities, while the other half had gone into hiding.

The last stand

When the Nazis entered the ghetto on 19 April 1943, the eve of the Jewish Passover, to begin deporting the remaining 15%, they ran into the armed groups that were waiting for them and were forced to withdraw. Naturally, in spite of their initial surprise, they weren’t long in returning and went about the job of liquidating those still left without the slightest compunction. They cut off the water, gas and electricity supply, set fire to all the buildings and filled the underground network of bunkers and sewers with smoke.

By the time the operation had concluded on 16 May with the blowing up of the Great Synagogue (“an unforgettable tribute to our triumph over the Jews”),[v] some 57 thousand Jews had been captured or killed -shot, burnt to death in the fires or buried under the debris of collapsed buildings-, and about five or six thousand had fled (although most of these were eventually caught). A few dozen ŻOB members, including Zivia Lubetkin, one of its founders, and Marek Edelman, another of its leaders (who we will come back to later), survived, making their way out of the ghetto through the sewers. In the summer of 1944, some of them even joined the uprising led by the Polish Home Army, which had provided them with  some weapons to use in their uprising the year before.

By contrast, according to the report by Jürgen Stroop, who had been specifically tasked with carrying out the final stage of the operation, the Germans (and the troops of other nationalities assisting them) suffered just 17 dead and 93 wounded, although other sources give notably higher figures.

So, what assessment can be made of this belated, albeit determined, last stand?

The meaning of the uprising: a feat of purely nationalist heroism…?

In the opinion of the highly reputed historian Raul Hilberg, this episode had no consequences as far as the subsequent unfolding of the “destruction of the European Jews” was concerned. In Jewish historiography, however, it represented a revolution, since after two thousand years of a policy of submission the wheel turned and Jews employed force once again to defend themselves.

Indeed, the Jews -a few hundred of them, at least- employed force, arms, violence… and did so with absolute legitimacy. Since then, almost no-one has dared dispute that they were fully justified in doing so. Nonetheless, there is a need to question whether this legitimacy is “transferable”, as suggested, for example, by Yisrael Gutman, a survivor of the ghetto and former head historian of the International Institute for Holocaust Research at Yad Vashem, the Israeli centre set up to “safeguard the memory of the past and impart its meaning for future generations”.[vi] According to him, “[t]he revolt in the Warsaw ghetto, and the revolts in the ghettos in general, became a symbol for those who fought for the independence of Israel”.[vii] Or, in the words of Dina Porat, current chief historian at Yad Vashem, “a source of pride for the survivors and the entire Jewish nation”.[viii]

Abba Eban, a former Israeli prime minister, was another of those who sought to appropriate this heroic episode for the benefit of the Zionist project. For him, “[t]he most positive force to rise from the ashes of the Holocaust was the ‘new Jew’ – the Jew who would no longer passively accept his fate, who would fight to survive […] The most outstanding example of this new Jewish attitude was the Warsaw ghetto”.[ix]

Viewed from the present day, it is hard not to be disturbed by the contemporary insight of a member of HaShomer HaTzair (Young Guard) who detected in some of the ghetto population the perverse effect that mistreatment can have on its victims: “deep in their hearts burns a dream: to be like [the Germans] — handsome, strong and self-confident. To be able to kick, beat and insult, unpunished. To despise others, as the Germans despise Jews today.”[x] Imitating the abusers by “taking revenge” on an innocent scapegoat is not an inevitable outcome, but it becomes more likely if the supposed interests of one’s own nation are placed above those of any other.

… or an internationalist and universal one?

As Idith Zertal says, “[n]ationalizingthe ghetto uprisingswas a way of nationalizing the narrative and removing all the contradictory, non-Zionist elements […] The fact that the umbrella organizations involved in the rebellion included all the political parties was minimized or obscured.”[xi]

The Encyclopaedia of the Holocaust, edited by Gutman, hardly mentions Marek Edelman, despite the latter’s leading role in the revolt. The Ghetto Fights,[xii] Edelman’s account of the uprising, the only one written by somebody directly involved, was published in Poland in 1945, yet it didn’t come out in Israel until 2001. It is not unreasonable to surmise this had something to do with his membership of the Bund, a secular Jewish socialist party strongly opposed to emigration to Palestine as advocated by the Zionists, which it saw as uncomfortably similar to the mass migration (to anywhere) promoted by the pre-war Polish regime as a solution to “the Jewish problem”.

It is true that most of the organisations in the ŻOB were Zionist and that its commander, 24-year-old Mordecai Anielewicz, belonged to HaShomer HaTzair, a socialist-Zionist party. However, the ŻOB saw its fight as part of a broader struggle against Nazism in conjunction with others, whereas the Jewish Military Union (ŻZW), essentially made up of right-wing Zionists with a strictly nationalist approach, kept themselves separate.

Thus, the famous proclamation issued by the ŻOB on 23 April 1943, addressed beyond the ghetto to “Poles, citizens, freedom fighters”, emphatically refutes the particular nature of its fight: “A battle is being waged for your freedom as well as ours. For your and our human, civic and national honour and integrity”.[xiii]

Relevance for another resistance struggle

But if the Warsaw ghetto rebellion against the Nazis’ systematic extermination programme cannot in any way be used to justify or excuse the State of Israel’s unabated oppression and expropriation, still less the genocide, of the Palestinian people, it may furnish a valid comparison that would vindicate resistance by Palestinians to this relentless treatment.

It goes without saying that it is not a matter of establishing an equivalence between the Shoah and the Nakba. The methodical annihilation of six million people (not only Jews) because of their classification as an inferior race -a paradigmatic case of genocide- is of an order of magnitude and abomination that bears few comparisons. Even so, the similarly methodical ethnic cleansing, collective punishments, occupation and appropriation of territory, discrimination and persecution implemented by the State of Israel (and the proto-State that preceded it) are facts which, if we were to apply the same criteria to them, would amply legitimise the multiform Palestinian resistance, not against “the Jews”, but against the State that falsely claims to speak and act in their name. Since at least 2007, hadn’t Gaza, increasingly isolated and suffocated, been turned into a ghetto and its population subjected to a systematic process of destruction?

And that is how Marek Edelman saw it. In 2002, introducing himself as “the former vice commander of the Jewish Fighting Organization […] one of the leaders of the Warsaw Ghetto Uprising”, he sent a letter “to all the commanders of Palestinian military, paramilitary and guerrilla organizations; to all the soldiers in Palestinian combatant organizations”.[xiv] In other words, in treating them in this way as equals he implicitly acknowledged the legitimacy of their struggle. The fact that in this letter he “allowed himself the liberty” to criticise, very respectfully, some of their actions (in particular the suicide attacks against civilians), only reinforces this recognition.

In addition, having become a cardiologist, he established contact with Mustafa Barghouti, president of the Union of Palestinian Medical Relief Committees, and supported Marwan Barghouti, one of the leaders of the two intifadas, sentenced to five cumulative life sentences following a controversial trial and still in jail.

Unlike some other ŻOB survivors, who set up a kibbutz which they called Lohamei HaGeta’ot, The Ghetto Fighters, Edelman lived all his life in Poland, always maintaining a critical and independent attitude. On the occasion of the 45th anniversary of the uprising, he refused to attend the official commemoration with Poland’s Stalinist authorities and Zionist dignitaries from Israel, preferring instead an alternative ceremony in honour of two Bundist leaders murdered on Stalin’s orders during the war. As he put it: “Being a Jew means always being with the oppressed, never the oppressors”.

Today, it would seem that most of the people in Israel and the Palestinian occupied territories who identify themselves as Jewish do not feel that this maxim (or the one coined by Dionisio Uchu Inca Yupanqui and popularised by Marx and Engels, according to which “a nation that oppresses another can never be free”) applies to them. Elsewhere, however, the number of Jews questioning not just the policies of the particular Israeli government in power at any one time, but Zionism itself as a settler colonial project and practice, with its corollary of genocide, has continued to grow, as has solidarity with the Palestinians.

And now what?

Palestinian self-determination cannot be achieved from the outside, but that doesn’t mean the left should leave the Palestinians to struggle on their own, as happened to the ghetto fighters in their desperate combat against an incomparably more powerful adversary.

In this context of accelerated genocide and the spread of armed aggression, we must broaden and strengthen the solidarity movement with, at the very least, two interrelated objectives. On the one hand, to force governments, starting here with those of the Spanish State and Catalonia, to sever all ties – diplomatic, economic, military, commercial, cultural, sports… – with Israel. And, on the other, to develop actions, such blockading ships carrying weapons to Israel, that will prevent, or, at least, hinder, these aggressions.

Let us take note of how Trump is already demanding a global scope for his Peace Board originally meant for Gaza. The future of the Palestinian people is at stake, as is that of the majority of humanity. Palestinian resistance is key. And so is our solidarity.

Brian Anglo


[i] Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews, Holmes & Meier, Nova York, 1985.

ii Lucy S. Dawidowicz, The War against the Jews 1933-45, Penguin Books, London, 1990.

[iii] See Yitzhak Zuckerman: The Creation and Development of ŻOB, in Lucy S. Dawidowicz, A Holocaust Reader, Behrman House Inc., West Orange, N.J., 1976.

[iv] Hilberg, op. cit.

[v] Jürgen Stroop, quoted in Kazimierz Moczarski, Conversations with an Executioner, 1981. https://en.wikipedia.org/wiki/J%C3%BCrgen_Stroop

[vi] https://www.milsteinff.org/supported-organizations/american-society-for-yad-vashem-inc/

[vii] https://www.myjewishlearning.com/article/warsaw-ghetto-uprising/

[viii] https://www.yadvashem.org/remembrance/archive/central-theme/defiance-and-rebellion-during-the-holocaust.html

[ix] Abba Eban, quoted by John Rose in his introduction to Marek Edelman, The Ghetto Fights, Bookmarks, Londres, Chicago, Melbourne, 1990.

[x] Shmuel Braslaw, quoted by Marcus Barnett, Remembering the Warsaw Ghetto Uprising, Jacobin, 04-19-2017 https://jacobin.com/2017/04/warsaw-ghetto-uprising-anniversary-socialists-radicals

[xi] Idith Zertal, Israel’s Holocaust and the Politics of Nationhood, Cambridge University Press, 2005.

[xii] Marek Edelman, The Ghetto Fights, Bookmarks, 1990

[xiii] In Lucy S. Dawidowicz, A Holocaust Reader, Behrman House Inc., West Orange, N.J., 1976.

[xiv] https://otwarta.org/en/wp-content/uploads/2014/08/To-all-leaders-of-Palestinian-military-organizations.pdf

Read Full Post »

Más de ochenta años después del levantamiento del gueto de Varsovia el 19 de abril de 1943, cuando ya no queda vivo ninguno de los participantes, mucha gente sigue planteándose la pregunta: ¿cómo es posible que los judíos europeos no opusieron una resistencia más generalizada y más pronta a su aniquilamiento sistemático por los nazis?

De hecho, ésta es precisamente la pregunta que se hicieron varias personas judías en aquellos momentos. En octubre de 1942, después de que los alemanes ya se hubieran llevado a casi trescientos mil judíos de Varsovia hacia la muerte de forma ordenada -y prácticamente sin problemas teniendo en cuenta la envergadura de la operación-, Emmanuel Ringelblum, el encargado de documentar la vida (y la muerte) en el gueto, se atormentaba con esta duda: “Deberíamos haber salido corriendo a la calle, haber prendido fuego a todo, haber derribado los muros y habernos escapado al Otro Lado. Los alemanes habrían tomado su revancha. Habría costado decenas de miles de vidas, pero no 300.000. […] ¿Por qué no resistimos cuando empezaron a trasladar a 300.000 judíos de Varsovia? ¿Por qué nos dejamos ser llevados como ovejas para el matadero?”[i]

Esta frase bíblica, “como ovejas para el matadero”, del salmo 44, resuena desde entonces como un leitmotiv en las reflexiones angustiosas de no pocas personas judías.

Sin embargo, antes de examinar este interrogante más a fondo, conviene introducir un matiz, puesto que la premisa en la que se basa no es del todo exacta. Tanto antes como después de esta revuelta, sin duda la más trascendente, se produjeron varios actos de resistencia colectiva, en algunos casos armada, en otros guetos e incluso dentro de algunos de los campamentos de exterminio.

Cabe mencionar, también, los grupos que se unieron a los partisanos que luchaban en los territorios ocupados por los alemanes, así como otras formas de rebelión más pasivas o individuales, como las fugas del gueto, las escapadas de los trenes durante el trayecto hacia las cámaras de gas, o los intentos de hacerse pasar por arios o de esconderse entre la sociedad fuera de los guetos.

Además, retrocediendo un poco más en el tiempo, se ve como ya desde finales del siglo diecinueve muchas personas judías se implicaron de lleno en el combate contra el ascenso del antisemitismo, del fascismo y del nazismo en los países donde vivían. También constituyeron al menos un 10 por ciento de las Brigadas Internacionales durante la Guerra Civil Española, considerada la última oportunidad de parar el fascismo, aunque en la mayoría de los casos no participaron en tanto que judíos, sino como miembros de organizaciones laicos que defendían valores universales como la democracia o el socialismo.

Sin embargo, si nos centramos en Polonia, donde los nazis liquidaron casi toda la población judía de más de tres millones, plantear la pregunta aún hoy conserva buena parte de su sentido.

¿Por qué tan poca resistencia?

Por supuesto no existe una respuesta sencilla. Una de las explicaciones más frecuentes invoca una combinación de engaño y autoengaño. Los nazis hicieron todo lo posible para esconder sus intenciones, sembrando falsas esperanzas, introduciendo divisiones entre la población (se salvarán las personas productivas), prometiendo reasentamientos con nuevas oportunidades o llegando a organizar el envío de postales y cartas de judíos contando las maravillas de sus nuevos destinos. Ante esto, costaba creer la enormidad de lo que relataban las publicaciones clandestinas dentro de los guetos basándose en testigos de escapados de los campamentos o en informaciones proporcionadas por la resistencia polaca. “No puede ser”.

Otro factor importante era el aislamiento, no sólo la segregación relativa de los judíos del resto de la sociedad antes de la ocupación, seguida de la separación física total con la implantación de los guetos después, sino el no contar con ningún referente o apoyo externo, como un gobierno en el exilio, aunque hay que mencionar que el gobierno polaco en el exilio alertó de la eliminación sistemática de los judíos ya en el 1942.

Dentro del gueto, la policía judía ejercía un fuerte control y ejecutaba las órdenes de los alemanes, transmitidas a través del Judenrat, o Consejo Judío, espoleada por ofertas de inmunidad o bajo pena de severos castigos por incumplimiento. Los alemanes tampoco tenían reparos en utilizar amenazas estremecedoras alternadas con los escarmientos más brutales, unas veces selectivos, otras totalmente arbitrarios.

Algunas explicaciones buscan razones más profundas y hablan de una tradición de adaptación, de evitar “provocaciones”, de minimizar los daños. En el gueto, esta actitud era encarnada por el Judenrat, compuesto en la mayoría de los casos precisamente por aquellos elementos de la comunidad que se lo habían apostado todo a la cooperación completa con la administración alemana.

Cambio de mentalidad

Fue sobre todo una parte de la gente joven quienes rompieron con esa “tradición”. “Para los laicos modernos la tradición judía de martirio, kiddush ha-shem [literalmente, santificación del nombre (de dios)], era la representación paradigmática del destino de la Diáspora contra el que se rebelaban”.[ii]

Al principio, buena parte de la población del gueto consideraba a esta juventud irresponsable y la contemplaba con escepticismo o miedo. Sin embargo, a medida que la Organización Judía de Combate (ŻOB), formada por diferentes grupos políticos de izquierda, tanto sionistas como antisionistas, iba eliminando a algunos de los policías y colaboracionistas más odiados, su prestigio y su apoyo crecían, mientras que los del Judenrat mermaban, hasta tal punto que el presidente del consejo les dijo a los alemanes: “No tengo ningún poder dentro del gueto. Otra autoridad rige aquí”.[iii]

Fue en gran medida este cambio que permitió a la ŻOB prepararse para el enfrentamiento final. Con gran dificultad se las ingenió para conseguir algunas armas. Al mismo tiempo, convenció a miles de personas para que construyeran refugios subterráneos que les ofrecieran alguna protección a ellas también. Notemos, de paso, que una situación tan extrema como esta no había borrado las diferencias de clase, así que “los judíos acomodados gozaron de búnkers notablemente más lujosos que los de los pobres”.[iv]

Hay que tener en cuenta que para entonces alrededor del 85% de los judíos que había habido en el gueto ya estaban muertos -unos 265.000 en los campos de exterminio, el resto dentro del gueto, de hambre, de enfermedades contagiosas o fusilados- y que de los setenta u ochenta mil que quedaban, la mitad se había registrado con las autoridades, mientras que la otra mitad se había pasado a la clandestinidad.

El acto final

Cuando los nazis entraron en el gueto el 19 de abril de 1943, víspera de la pascua judía, para empezar a deportar a ese 15% restante, toparon con los grupos armados que les estaban esperando y tuvieron que replegarse. Naturalmente, a pesar de la sorpresa inicial, no tardaron mucho en volver y se dedicaron a la labor de liquidar a los que permanecían sin el más mínimo reparo. Cortaron el suministro de agua, gas y electricidad, prendieron fuego a todos los edificios e introdujeron humo en la red subterránea de refugios y alcantarillado.

Para cuando la operación había concluido el 16 de mayo, con la voladura de la Gran Sinagoga como punto final (“un inolvidable homenaje a nuestro triunfo sobre los judíos”)[v], unos 57 mil judíos habían sido capturados o muertos -ejecutados, quemados en los incendios o enterrados bajo los escombros de los edificios derrumbados-, y unos cinco o seis mil se habían escapado (la mayoría de los cuales, sin embargo, fueron capturados después). Unas pocas decenas de integrantes de la ŻOB, incluyendo a Zivia Lubetkin, una de las fundadoras, y Marek Edelman, otro de los líderes (del que volveremos a hablar más adelante), sobrevivieron y pudieron salir del gueto a través de las cloacas. En el verano de 1944, algunos de ellos participaron en la insurrección de Varsovia dirigida por el ejército nacional polaco, que les había dado algunas armas para utilizar en su levantamiento el año anterior.

Por otro lado, según el informe de Jürgen Stroop, encargado específicamente de llevar a cabo la última fase de la operación, los alemanes (y las tropas de otras nacionalidades que les ayudaban) sufrieron 17 fallecidos y 93 heridos, aunque hay fuentes que dan cifras bastante más altas.

¿Cómo evaluar, pues, esta reacción, contundente si bien tardía?

El significado del levantamiento: ¿una hazaña puramente nacionalista…

En opinión de Raul Hilberg, uno de los historiadores más respetados de “la destrucción de los judíos europeos”, este enfrentamiento no tuvo consecuencia alguna en cuanto al desarrollo posterior del proceso de eliminación. Sin embargo, dentro de la historiografía judía la batalla representó una verdadera revolución, pues después de dos mil años de una política de sumisión la rueda se giró y los judíos volvían a emplear la fuerza para defenderse.

Efectivamente, los judíos -varios centenares de ellos, al menos- emplearon la fuerza, la violencia, armas… y lo hicieron con toda legitimidad. Desde entonces, casi nadie ha puesto en duda su justificación. Ahora bien, sí cabe cuestionar si esta legitimidad es “transferible”, como propuso, por ejemplo, Yisrael Gutman, antiguo historiador principal de Yad Vashem, el centro israelí dedicado al Holocausto con la misión de “salvaguardar la memoria del pasado y transmitir su significado a generaciones venideras”.[vi] Según él, “la revuelta del gueto de Varsovia… se convirtió en un símbolo para aquellos que lucharon por la independencia de Israel”.[vii] O, en palabras de Dina Porat, actual historiadora principal de Yad Veshem, sería “una fuente de orgullo para los supervivientes y para toda la nación judía”.[viii]

Otro que quiso apropiarse de esta hazaña en beneficio del proyecto sionista es el exviceprimer ministro de Israel Abba Eban, para quien “la fuerza más positiva que surgió de las cenizas del Holocausto fue el ‘nuevo judío’ – el judío que ya no aceptaría de forma pasiva su destino, que lucharía por sobrevivir. […] El ejemplo más destacado de esta nueva actitud judía fue el levantamiento del Gueto de Varsovia”.[ix]

Vista desde ahora, inquieta la perspicacia de un miembro de HaShomer HaTzair (Joven Guardia) que detectó en una parte de la población judía del gueto el efecto perverso que el maltrato puede tener en las víctimas: “en el fondo de su corazón arde un sueño: ser como [los alemanes] – guapos, fuertes y seguros de sí mismos. Poder golpear, apalear e insultar, impunes. Despreciar a los demás, tal y como los alemanes desprecian a los judíos hoy.”[x] Imitar a los maltratadores “vengándose” en un chivo expiatorio inocente no es una consecuencia inevitable, pero resulta más probable si se promueven los supuestos intereses de la propia nación por encima de las de cualquier otra.

… o internacionalista y universal?

Como afirma Idith Zertal, “nacionalizar las revueltas del gueto fue una manera de nacionalizar la narrativa y sacar todos sus elementos contradictorios, no-sionistas…. El hecho de que las organizaciones paraguas implicadas en la rebelión incluían todos los partidos políticos fue minimizado u ocultado”.[xi]

La Enciclopedia del Holocausto, editada por Gutman, apenas menciona a Marek Edelman, a pesar de la importancia innegable de su papel en el levantamiento. Su libro[xii] sobre este episodio excepcional, el único escrito por uno de los protagonistas, salió publicado en Polonia en 1945, pero no apareció en Israel hasta el 2001. No es inverosímil ver aquí una relación con el hecho de que Edelman había sido miembro del Bund, partido socialista judío laico que se había opuesto fuertemente a la política de emigración hacia Palestina preconizada por las corrientes sionistas, en parte por su incómoda similitud con la emigración masiva (a cualquier destino) propuesta como solución al “problema judío” por el régimen polaco de antes de la guerra, muy hostil a los judíos.

Es cierto que la mayoría de los partidos integrados en la ŻOB eran sionistas (más o menos “de izquierda”) y que su comandante jefe, Mordecai Anielewicz, de sólo 24 años, pertenecía a HaShomer HaTzair, un partido sionista-socialista. Sin embargo, la ŻOB concebía su lucha dentro del marco de una más amplia contra el nazismo, en común con otros, mientras que la Unión Militar Judía (ŻZW), compuesta fundamentalmente de partidos sionistas de derechas, con un enfoque estrictamente nacionalista, se mantuvo aparte.

Así, la famosa proclamación emitida por la ŻOB el 23 de abril de 1943, dirigida, más allá del gueto a los “polacos, ciudadanos, luchadores por la libertad”, rechaza enfáticamente la particularidad de su combate: “Se está librando una batalla por vuestra libertad tanto como por la nuestra. Por el honor y la dignidad humanos, cívicos y nacionales, tanto nuestros como vuestros”.[xiii]

Relevancia para otra resistencia

Pero si la revuelta del gueto de Varsovia contra el programa exterminador de los nazis no puede usarse para justificar ni excusar en modo alguno la opresión y expropiación del pueblo palestino por parte del Estado de Israel, tal vez sí puede proporcionar una comparación válida que vindicaría la resistencia de los y las palestinas contra ese tratamiento implacable.

Huelga decir que no se trata de establecer una equivalencia entre el Xoà y la Nakba. La aniquilación sistemática de seis millones de personas (no sólo judías) por su clasificación como raza inferior -un caso paradigmático de genocidio- admite pocas comparaciones. Sin embargo, ha habido otros, tanto antes como después, cada uno con sus características específicas, i el tendenciosamente denominado Xoà no puede ser la única vara de medir para cualificar una política y una práctica de genocida.

La limpieza étnica, los castigos colectivos, la ocupación y la apropiación de tierras, la opresión y la persecución, igualmente metódicas, practicadas por el Estado israelí (o el protoestado que le precedió) son hechos que, si les aplicáramos los mismos criterios, legitimarían sobradamente una resistencia palestina multiforme, no contra “los judíos”, sino contra el Estado que pretende, falazmente, hablar y actuar en su nombre. Desde al menos 2007, Gaza, cada vez más aislada y asfixiada, ¿no se había convertido en un gueto con su población sometida a un proceso sistemático de destrucción?

Y es así como lo vio Marek Edelman. En 2002, presentándose como “antiguo Subcomandante de la Organización Militar Judía en Polonia, una de las líderes de la Insurrección del Gueto de Varsovia”, transmitió una carta a “todos los dirigentes de las organizaciones militares, paramilitares y guerrilleras palestinas”.[xiv] Es decir, tratándoles de este modo “de tú a tú”, reconocía implícitamente la legitimidad de su lucha. El hecho de que en esta carta “se permite la libertad” de criticar, con gran respeto, algunas acciones de esta resistencia (concretamente los atentados suicidas contra la población civil), no hace sino reforzar ese reconocimiento.

Convertido en cardiólogo de profesión, estableció contacto con Mustafa Barghouti, presidente de la Unión de Comités Palestinos de Ayuda Médica, y apoyó a Marwan Barghouti, uno de los líderes de las dos intifadas, condenado a cinco penas de cadena perpetua en un juicio polémico y aún en la cárcel.

A diferencia de algunos de los otros supervivientes de la ŻOB, que fundaron un kibutz con el nombre de Lohamé ha-Guetot, los Combatientes del Gueto, Edelman permaneció toda la vida en Polonia, manteniendo siempre una actitud crítica e independiente. Con ocasión del 45 aniversario del levantamiento, se negó a participar en la conmemoración oficial junto a las autoridades estalinistas de Polonia y los dignatarios sionistas venidos de Israel, prefiriendo asistir a una ceremonia alternativa en honor a dos dirigentes del Bund asesinados por orden de Stalin durante la guerra. Como sentenció: “Ser judío significa estar siempre con los oprimidos y nunca con los opresores”.

Hoy, parece que la mayoría de las personas en Israel y en los territorios ocupados que se identifican como judías no se sienten interpeladas por esta máxima (ni por la de Dionisio Uchu Inca Yupanqui, popularizada por Marx y Engels, según la cual “un pueblo que oprime a otro no puede ser libre”). Fuera de allí, en cambio, el número de judías y judíos que cuestionan no sólo las políticas del gobierno israelí de turno, sino el propio sionismo como proyecto y práctica de asentamiento colonial, con su corolario de genocidio larvado, no deja de crecer, al igual que la solidaridad con el pueblo palestino.

Y ¿ahora qué?

La autodeterminación palestina no puede ganarse sólo desde el exterior, pero eso no quiere decir que la izquierda debiera dejar que los palestinos luchen solos, como ocurrió con los combatientes del gueto de Varsovia en su confrontación a la desesperada con un adversario incomparablemente más poderoso.

Hay que reconocer que, hasta ahora, las múltiples movilizaciones a favor del pueblo palestino no han obtenido demasiados resultados efectivos más allá de la retórica. Es más, el Estado de Israel, con la imprescindible colaboración de Estados Unidos, está extendiendo el uso de su considerable fuerza mortífera y destructiva contra otros pueblos y países, lo que exacerba el peligro de guerras que involucren cada vez a más estados así como las nefastas repercusiones de todo tipo para las poblaciones civiles. Y, como consecuencia secundaria, aumenta también el riesgo de que esta conducta asesina, cometida por un estado que se autodefine como “de los judíos”, convierta a estos en objetivos de “represalias” como si fueran responsables.

En este contexto de genocidio acelerado y extensión de las agresiones armadas, debemos ensanchar y fortalecer el movimiento de solidaridad con, al menos, dos objetivos interrelacionados. Por un lado, obligar a los gobiernos, empezando aquí por los del Estado Español y de Catalunya, a romper todas sus relaciones – diplomáticas, económicas, militares, comerciales, culturales, deportivas… – con Israel. Y, por el otro, desarrollar acciones, como el bloqueo de barcos con armamentos para Israel, que impidan, o, al menos, dificulten, estas agresiones.

Notemos cómo Trump ya reclama un alcance global para su Junta de Paz creada originalmente para Gaza. Está en juego el futuro del pueblo palestino, así como el de la mayoría de la humanidad. La resistencia palestina es clave. Y nuestra solidaridad también.

Brian Anglo


[i] Citado en Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews, Holmes & Meier, Nova York, 1985.

[ii] Lucy S. Dawidowicz, The War against the Jews 1933-45, Penguin Books, Londres, 1990.

[iii] Ver Yitzhak Zuckerman: The Creation and Development of ŻOB, en Lucy S. Dawidowicz, A Holocaust Reader, Behrman House Inc., West Orange, N.J., 1976.

[iv] Hilberg, op. cit.

[v] Jürgen Stroop, citado en Kazimierz Moczarski, Conversations with an Executioner, 1981. https://en.wikipedia.org/wiki/J%C3%BCrgen_Stroop

[vi] https://www.milsteinff.org/supported-organizations/american-society-for-yad-vashem-inc/

[vii] https://www.myjewishlearning.com/article/warsaw-ghetto-uprising/

[viii] https://www.yadvashem.org/remembrance/archive/central-theme/defiance-and-rebellion-during-the-holocaust.html 

[ix] Abba Eban, citado por John Rose en la introducción a Marek Edelman, The Ghetto Fights, Bookmarks, Londres, Chicago, Melbourne, 1990.

[x] Shmuel Braslaw, citado por Marcus Barnett, Remembering the Warsaw Ghetto Uprising, Jacobin, 04-19-2017 https://jacobin.com/2017/04/warsaw-ghetto-uprising-anniversary-socialists-radicals 

[xi] Idith Zertal, Israel’s Holocaust and the Politics of Nationhood, Cambridge University Press, 2005.

[xii] Marek Edelman, The Ghetto Fights, Bookmarks, 1990

[xiii] En Lucy S. Dawidowicz, A Holocaust Reader, Behrman House Inc., West Orange, N.J., 1976.

[xiv] https://otwarta.org/en/wp-content/uploads/2014/08/To-all-leaders-of-Palestinian-military-organizations.pdf

Read Full Post »

Més de vuitanta anys després de l’aixecament del gueto de Varsòvia el 19 d’abril de 1943, quan ja no queda viu cap dels participants, molta gent continua plantejant-se la pregunta: com és possible que els jueus europeus no van oposar una resistència més generalitzada i més prompta al seu anorreament sistemàtic pels nazis?

De fet, aquesta és precisament la pregunta que es van fer diverses persones jueves en mig de l’horror. L’octubre de 1942, després que els alemanys ja s’havien emportat quasi tres-cents mil jueus i jueves de Varsòvia cap a la mort de forma ordenada -i pràcticament sense problemes, tenint en compte l’envergadura de l’operació-, Emmanuel Ringelblum, l’encarregat de documentar la vida (i la mort) dins el gueto, es turmentava amb aquest dubte: “Hauríem d’haver sortit corrents al carrer, haver calat foc a tot, haver enderrocat els murs i haver-nos escapat a l’Altre Costat. Els alemanys haurien pres la seva revenja. Hauria costat desenes de milers de vides, però no pas 300.000. […] Per què no vam resistir quan van començar a traslladar 300.000 jueus de Varsòvia? Per què ens vam deixar ser duts com anyells a matar?”[i]

Aquesta frase bíblica, “com anyells duts a matar”, del salm 44, ressona des d’aleshores com un leitmotiv en les reflexions angunioses de no pocs jueus.

Abans d’examinar aquest interrogant més a fons, però, convé d’introduir-hi un matís, ja que la premissa en què es base no és del tot exacta. Tant abans com després d’aquesta revolta, sens dubte la més transcendent, es van produir diversos actes de resistència col·lectiva, en certs casos armada, a altres guetos i fins i tot dins mateix d’alguns dels camps d’extermini.

Cal mencionar, també, els grups que van unir-se als partisans que lluitaven als territoris ocupats pels alemanys, així com altres formes de rebel·lió més passives o individuals, com ara les fugides del gueto, les escapades dels trens durant el trajecte cap a les cambres de gas, o els intents de fer-se passar per aris o d’amagar-se entre la societat fora dels guetos.

A més, retrocedint una mica més en el temps, es veu com ja des de finals del segle dinou moltes persones jueves es van implicar de ple en el combat contra l’ascens de l’antisemitisme, del feixisme i del nazisme als països on vivien. També van constituir un 10 per cent, pel cap baix,   de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, considerada l’última oportunitat de parar el feixisme, encara que en la majoria dels casos no hi van participar en tant que jueus, sinó com a membres d’organitzacions laics que defensaven valors universals com ara la democràcia o el socialisme.

Tot això no obstant, si ens centrem en Polònia, on els nazis van liquidar gairebé tota la població jueva de més de tres milions, plantejar la pregunta encara avui conserva bona part del seu sentit.

Per què tan poca resistència?

Evidentment no hi ha una resposta senzilla. Una de les explicacions més freqüents invoca una combinació d’engany i autoengany. Els nazis van fer tots els possibles per amagar les seves intencions, sembrant falses esperances, introduint divisions entre la població (se salvarien les persones productives), prometent reassentaments amb noves oportunitats o arribant fins a organitzar l’enviament de postals i cartes de jueus contant les meravelles de les seves noves destinacions. En tals circumstàncies, es feia de mal creure l’enormitat d’allò que denunciaven les publicacions clandestines dins els guetos basant-se en testimonis d’escapats dels campaments o en informacions proporcionades per la resistència polonesa. “No pot ser”.

Un altre factor important era l’aïllament, no solament la segregació relativa dels jueus de la resta de la societat abans de l’ocupació, seguida de la separació física total amb la implantació dels guetos després, sinó el fet de no comptar amb cap referent o suport extern, com ara un govern o un moviment organitzat en una altra part, encara que cal mencionar que el govern polonès a l’exili va alertar de l’eliminació sistemàtica dels jueus ja el 1942.

Dins el gueto, la policia jueva exercia un fort control i executava les ordres dels alemanys, transmeses a través del Judenrat, o Consell Jueu, esperonada per ofertes d’immunitat o sota pena de càstigs severs en cas d’incompliment. Els alemanys tampoc no s’estaven de fer servir amenaces esfereïdores alternades amb els escarments més brutals, ara selectius, ara totalment arbitraris.

Algunes explicacions cerquen raons més de fons i parlen d’una tradició d’adaptació, d’evitar “provocacions”, de minimitzar els danys. Al gueto, aquesta actitud hi era encarnada pel Judenrat, compost en la majoria dels casos precisament per elements de la comunitat que s’ho havien apostat tot a la cooperació amb l’administració alemanya.

Canvi de mentalitat

Va ser sobretot una part de la gent jove qui va rompre amb aquesta “tradició”. “Per als laics moderns la tradició jueva de martiri, kiddush ha-shem [literalment, santificació del nom (de déu)], era la representació paradigmàtica del destí de la Diàspora contra el qual es rebel·laven”.[ii]

Al començament, bona part de la població del gueto considerava aquest jovent irresponsable i els contemplava amb escepticisme o por. Tanmateix, a mesura que l’Organització Jueva de Combat (ŻOB), formada per diferents grups polítics d’esquerra, tant sionistes com antisionistes, anava eliminant alguns dels policies i col·laboracionistes més odiats, el seu prestigi i el seu suport creixien, mentre que els del Judenrat minvaven, fins a tal punt que el seu president va confessar als alemanys: “No tinc cap poder dins el gueto. Una altra autoritat regeix aquí”.[iii]

Va ser en bona mesura aquest canvi que va permetre a la ŻOB preparar-se per l’enfrontament final.  Amb gran dificultat se les va enginyar per obtenir algunes armes. Al mateix temps, va convèncer milers de persones que construïssin refugis subterranis que els oferissin alguna protecció a elles també. Notem, de passada, que una situació tan extrema com aquesta no havia esborrat les diferències de classe, així que “els jueus benestants van gaudir de búnquers notablement més luxosos que els dels pobres”.[iv]

Cal tenir en compte que en aquell moment entorn del 85% dels jueus que hi havia hagut en el gueto ja eren morts -uns 265.000 als camps d’extermini, la resta dins el mateix gueto, de gana, de malalties contagioses o afusellats- i que dels setanta o vuitanta mil que hi quedaven, la meitat s’havien registrat amb les autoritats, mentre que l’altra meitat s’havia passat a la clandestinitat.

L’acte final

Quan els nazis van entrar en el gueto el 19 d’abril de 1943, vigília de la pasqua jueva, per començar a deportar aquest 15% restant, van topar amb els grups armats que els estaven esperant i es van haver de replegar. Naturalment, malgrat la sorpresa inicial, no van trigar gaire a tornar-hi i es van dedicar sense miraments a la tasca de liquidar els que hi romanien. Van tallar el subministrament d’aigua, gas i electricitat, van calar foc a tots els edificis i van introduir fum a la xarxa subterrània de refugis i clavegueram.

Quan l’operació va concloure el 16 de maig, amb la voladura de la Gran Sinagoga com a punt terminal (“un inoblidable homenatge al nostre triomf sobre els jueus”),[v] uns 57 mil jueus havien estat capturats o morts -executats, cremats als incendis o enterrats per la runa dels edificis ensorrats-, i uns cinc o sis mil s’havien escapat (la majoria dels quals, però, van ser capturats després). Unes poques desenes d’integrants de la ŻOB, incloent-hi Zivia Lubetkin, una de les fundadores, i Marek Edelman, un altre dels líders (de qui tornarem a parlar més endavant), van sobreviure i van poder sortir del gueto a través de les clavegueres. L’estiu de 1944, alguns d’aquests van participar en la insurrecció de Varsòvia dirigida per l’exèrcit nacional polonès, el qual els havia donat algunes armes per utilitzar en el seu aixecament de l’any anterior.

Per la seva banda, segons l’informe de Jürgen Stroop, general del cos d’elit Waffen-SS, enviat específicament per posar fi a la resistència, els alemanys (i les tropes d’altres nacionalitats que els ajudaven) van sofrir 17 morts i 93 ferits, encara que hi ha fonts donen xifres bastant més altes.

Com es pot avaluar, doncs, aquesta reacció, contundent si bé tardana?

El significat de l’aixecament: ¿una gesta confessional, ètnica, nacional…

En opinió del reputat historiador Raul Hilberg, aquest enfrontament no va tenir cap conseqüència pel que fa al desenvolupament posterior de “la destrucció dels jueus europeus”. Dins la historiografia jueva, però, la batalla va representar una veritable revolució, car després de dos mil anys d’una política hegemònica de submissió la roda es va girar i els jueus tornaven a emprar la força per a defensar-se.

Efectivament, els jueus -uns centenars d’ells, si més no- van emprar la força, la violència, les armes… i ho feren amb tota legitimitat. Des de llavors, gairebé ningú no ha posat en dubte la seva justificació. Ara bé, sí cal qüestionar si aquesta legitimitat és “transferible”, com va proposar, per exemple, Yisrael Gutman, antic historiador principal de Yad Vashem, el centre israelià dedicat a l’Holocaust amb la missió de “salvaguardar la memòria del passat i transmetre el seu significat a generacions futures”.[vi] Segons ell, “la revolta del gueto de Varsòvia… es va convertir en un símbol per a aquells que van lluitar per la independència d’Israel”.[vii] O, en paraules de Dina Porat, historiadora principal de Yad Veshem, “una font d’orgull per als supervivents i per a tota la nació jueva”.[viii]

Un altre que va voler apropiar-se d’aquesta feta en benefici del projecte sionista és l’exviceprimer ministre d’Israel Abba Eban, per a qui “[l]a força més positiva que va sorgir de les cendres de l’Holocaust va ser el ‘nou jueu’ – el jueu que ja no acceptaria de forma passiva el seu destí, que lluitaria per sobreviure. […] L’exemple més destacat d’aquesta nova actitud jueva va ser l’aixecament del Gueto de Varsòvia”.[ix]

Vista des d’ara, inquieta la perspicàcia d’un membre de HaShomer HaTzair (Jove Guàrdia, organització sionista “laborista”) que va detectar en una part de la població jueva del gueto l’efecte pervers que el maltractament pot tenir en les víctimes: “Al fons del seu cor hi crema un somni: ser com [els alemanys] – guapos, forts i segurs de si mateixos. Poder donar cops, apallissar i insultar, impunes. Menysprear els altres, tal com els alemanys menyspreen els jueus avui.”[x] Imitar els maltractadors “venjant-se” en un boc emissari innocent no és una conseqüència inevitable, però resulta més probable si es promouen els suposats interessos de la pròpia nació per damunt de les de qualsevol altra.

… o internacionalista i universal?

Com afirma Idith Zertal, “nacionalitzar les revoltes del gueto va ser una manera de nacionalitzar la narrativa i treure’n tots els elements contradictoris, no-sionistes…. El fet que les organitzacions paraigua implicades en la rebel·lió incloïen tots els partits polítics va ser minimitzat o ocultat”.[xi]

L’Enciclopèdia de l’Holocaust, editada per Gutman, amb prou feines menciona Marek Edelman, malgrat la importància innegable del seu paper en l’aixecament. El seu llibre[xii] sobre aquest episodi excepcional, l’únic escrit per un dels protagonistes, fou publicat a Polònia el 1945, però no va aparèixer a Israel fins el 2001. No és inversemblant veure-hi una relació amb el fet que Edelman havia estat membre del Bund, partit socialista jueu laic que s’havia oposat fortament a la política d’emigració cap a Palestina preconitzada pels corrents sionistes, en part per la seva incòmoda similitud amb l’emigració massiva (a qualsevol destinació) proposada com a solució al “problema jueu” pel règim polonès d’abans de la guerra, molt hostil als jueus.

És cert que la majoria dels partits integrats en la ŻOB eren sionistes (més o menys “d’esquerra”) i que el seu comandant en cap, Mordecai Anielewicz, de només 24 anys, pertanyia a HaShomer HaTzair. No obstant això, la ŻOB concebia la seva lluita dins del marc d’una de més àmplia contra el nazisme, en comú amb altres, mentre que la Unió Militar Jueva (ŻZW), composta fonamentalment de partits sionistes de dretes, amb un enfocament estrictament nacionalista, es va mantenir a part.

Així, la famosa proclamació emesa per la ŻOB el 23 d’abril de 1943, adreçada, més enllà del gueto als “polonesos, ciutadans, lluitadors per la llibertat”, rebutja emfàticament la particularitat del seu combat: “S’està lliurant una batalla per la vostra llibertat tant com per la nostra. Per l’honor i la dignitat humans, cívics i nacionals, tant les nostres com les vostres”.[xiii]

Rellevància per a una altra resistència

Però si la revolta del gueto de Varsòvia contra el programa exterminador dels nazis no es pot emprar per justificar ni excusar de cap manera l’expropiació, l’opressió ni, menys encara, el genocidi encara en curs del poble palestí per part de l’Estat d’Israel, tal vegada sí pot proporcionar una comparació vàlida que vindicaria la resistència multiforme dels palestins i palestines contra aquesta persecució implacable. Des d’almenys el 2007, Gaza, cada cop més aïllada i asfixiada, no s’havia convertit en un gueto amb la seva població sotmesa a un procés sistemàtic de destrucció?

No cal dir que no es tracta d’establir una equivalència entre el Xoà i la Nakba. L’aniquilació sistemàtica de sis milions de persones jueves i romanís per la seva classificació com a raça inferior és un cas paradigmàtic de genocidi. Tanmateix, n’hi ha hagut d’altres, tant abans com després, cada un amb les seves característiques específiques, i el tendenciosament denominat Xoà no pot ser l’única vara de mesurar per qualificar una política i una pràctica de genocidi.

La neteja ètnica, els càstigs col·lectius, l’ocupació i l’apropiació de terres, l’opressió i la persecució, igualment metòdiques, portades a terme per l’Estat israelià (o el protoestat que el va precedir) són fets que, si se’ls apliquessin els mateixos criteris, legitimarien a bastament una resistència palestina, no pas contra “els jueus”, sinó contra l’Estat que pretén, fal·laçment, parlar i actuar en el seu nom. (I si mai hi havia cap dubte al respecte, la conducta desbocada de l’entitat sionista després del 7 d’octubre de 2023 l’ha esborrat per complet.)

I és així que ho va veure Marek Edelman. L’any 2002, tot presentant-se com a “antic Sots-Comandant de l’Organització Militar Jueva a Polònia i un dels dirigents de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia”, va adreçar una carta a “tots els dirigents de les organitzacions militars, paramilitars i guerrilleres palestines”.[xiv] És a dir, tractant-los d’aquesta manera “de tu a tu”, reconeixia implícitament la legitimitat de llur lluita. El fet que en aquesta carta “es permet la llibertat” de criticar, amb gran respecte, algunes accions d’aquesta resistència (concretament els atemptats suïcides contra la població civil), no fa sinó reforçar aquest reconeixement.

Esdevingut cardiòleg de professió, Edelman va establir contacte amb Mustafa Barghouti, president de la Unió de Comitès Palestins d’Ajuda Mèdica, i va donar suport a Marwan Barghouti, un dels líders de les dues intifades, condemnat a cinc penes de cadena perpètua en un judici polèmic i encara a la presó.

A diferència d’alguns dels altres supervivents de la ŻOB, que van fundar un quibuts amb el nom de Lohamé ha-Guetot, els Combatents del Gueto, Edelman va romandre tota la vida a Polònia, mantenint sempre una actitud crítica i independent. En ocasió del 45 aniversari de l’aixecament, es va negar a participar en la commemoració oficial al costat de les autoritats estalinistes de Polònia i dels dignataris sionistes vinguts d’Israel, estimant-se més assistir a una cerimònia alternativa en honor a dos dirigents del Bund assassinats per ordre d’Stalin durant la guerra. Com va sentenciar: “Ser jueu vol dir estar sempre amb els oprimits i mai amb els opressors”.

Avui, sembla que la majoria de les persones que viuen a Israel i als territoris ocupats i que s’identifiquen com a jueves no se senten interpel·lades per aquesta màxima, ni per la de Dionisio Uchu Inca Yupanqui, popularitzada per Marx i Engels, segons el qual “un poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”. Fora d’allà, en canvi, el nombre de jueves i jueus que qüestionen no solament les polítiques del govern israelià de torn, sinó el mateix sionisme com a projecte i pràctica d’assentament colonial, amb el seu corol·lari de genocidi, no para de créixer, igual que la solidaritat amb el poble palestí.

I ara què?

L’autodeterminació palestina no es pot guanyar només des de l’exterior, però tampoc sense ajuda des de fora. No podem deixar que els palestins lluitin sols, com va passar amb els combatents del gueto de Varsòvia en la seva confrontació a la desesperada amb un adversari incomparablement més poderós.

Cal reconèixer que, fins ara, les múltiples mobilitzacions a favor del poble palestí no han obtingut gaires resultats efectius més enllà de la retòrica. És més, l’Estat d’Israel, amb la imprescindible col·laboració dels Estats Units, està estenent l’ús de la seva considerable força mortífera i destructiva contra altres pobles i països, la qual cosa exacerba el perill de guerres que involucrin cada cop més estats així com les repercussions nefastes de tota mena per a les poblacions civils. I, com a conseqüència secundària, augmenta també el risc que aquesta conducta assassina, comesa per un estat que s’autodefineix com “dels jueus”, converteixi aquests en objectius de “represàlies” com si en fossin responsables.

En aquest context de genocidi accelerat i extensió de les agressions armades, hem d’eixamplar i enfortir el moviment de solidaritat amb, pel cap baix, dos objectius interrelacionats. Per un costat, obligar els governs, començant aquí pels de l’Estat espanyol i de Catalunya, a trencar totes les seves relacions – diplomàtiques, econòmiques, militars, comercials, culturals, esportives… – amb Israel. I, per l’altre, desenvolupar accions, com ara el bloqueig de vaixells amb armaments per a Israel, que impedeixin, o, si més no, destorbin, aquestes agressions.

Notem com Trump ja reclama un abast global per a la seva Junta de Pau creada originalment per a Gaza. Està en joc el futur del poble palestí així com el de la majoria de la humanitat. La resistència palestina és clau. I la nostra solidaritat també.

Brian Anglo


[i] Citat en Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews, Holmes & Meier, Nova York, 1985.

[ii] Lucy S. Dawidowicz, The War against the Jews 1933-45, Penguin Books, Londres, 1990.

[iii] Vegeu Yitzhak Zuckerman: The Creation and Development of ŻOB, en Lucy S. Dawidowicz, A Holocaust Reader, Behrman House Inc., West Orange, N.J., 1976.

[iv] Hilberg, op. cit.

[v] Jürgen Stroop, citat en Kazimierz Moczarski, Conversations with an Executioner, 1981. https://en.wikipedia.org/wiki/J%C3%BCrgen_Stroop

[vi] https://www.milsteinff.org/supported-organizations/american-society-for-yad-vashem-inc/

[vii] https://www.myjewishlearning.com/article/warsaw-ghetto-uprising/

[viii] https://www.yadvashem.org/remembrance/archive/central-theme/defiance-and-rebellion-during-the-holocaust.html

[ix] Abba Eban, citat per John Rose a la introducció a Marek Edelman, The Ghetto Fights, Bookmarks, Londres, Chicago, Melbourne, 1990.

[x] Shmuel Braslaw, citat per Marcus Barnett, Remembering the Warsaw Ghetto Uprising, Jacobin, 04-19-2017 https://jacobin.com/2017/04/warsaw-ghetto-uprising-anniversary-socialists-radicals

[xi] Idith Zertal, Israel’s Holocaust and the Politics of Nationhood, Cambridge University Press, 2005.

[xii] Marek Edelman, The Ghetto Fights, Bookmarks, 1990

[xiii] En Lucy S. Dawidowicz, A Holocaust Reader, Behrman House Inc., West Orange, N.J., 1976.

[xiv] https://otwarta.org/en/wp-content/uploads/2014/08/To-all-leaders-of-Palestinian-military-organizations.pdf

Read Full Post »